En els anys 1910, la medicina catalana observà el progrés i la maduresa d'una nova generació de metges formada, entre d'altres, per Josep Antoni Barraquer, Josep Maria Bartrina, Jaume Peyrí, August Pi i Sunyer o Pere Nubiola. Un nou aire refrescant que coincideix amb el trasllat de la vella facultat a la nova seu al costat de l'Hospital Clínic (1906). Noves instal·lacions i noves càtedres, però sense superar els vells problemes de funcionament de la universitat. Ja el Primer Congrés Universitari català (1903) palesà la necessitat de la "catalanitat" de la universitat, d'integrar-la en el món cultural i econòmic català. Des de la presidència de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba fomentà la creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) per contribuir a la superació d'un obstacle cultural que dificultava el desenvolupament del país i, alhora, des del Ministerio de Instrucción Pública es creà la Junta para Ampliación de Estudios (1907). August Pi i Sunyer esdevé en aquests anys el cap visible en la construcció d'un projecte de política científica per a Catalunya. El trobem darrere la creació de la secció de ciències (1911) i de la Societat de Biologia de Barcelona (1912) de l'Institut d'Estudis Catalans. Des d'aquesta Societat, tot comptant amb el suport del Laboratori Municipal dirigit per Ramon Turró, es crearen les bases per al desenvolupament d'una veritable escola de recerca biològica a Catalunya. Els llicenciats en medicina van aprofitar els recursos de les Administracions espanyola i catalana per fer estades de formació i especialització a l'estranger, així com els professionals de la medicina els empraren també per finançar llur assistència a cursos i congressos a l'estranger. En el context d'una possible reforma de la universitat a tot Espanya, favorable a la concessió d'autonomia universitària, tingué lloc el Segon Congrés Universitari català (1918). Els professionals catalans, i en especial els participants procedents de la Facultat de Medicina, concretaren idees, ja històriques, en un programa alternatiu a la universitat dominant, una proposta d'estatut d'autonomia universitària basada en la unitat cultural catalana, en el control de la gestió, en la reforma radical de l'ensenyament i en la participació i el compromís dels estudiants. Les expectatives autonomistes, però, no foren aleshores satisfetes. Tot i això, la universitat catalana ja disposava d'un conjunt d'idees molt clares, un pla d'ordenació preparat per ser executat en la propera ocasió, que s'havia de presentar el 1931.
Malgrat les circumstàncies polítiques dels anys 1920, aquells foren anys fructífers per a la medicina catalana. La cirurgia floria amb esplendor a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on Manuel Corachan i Joan Puig Sureda consolidaren el nivell del seu mestre Enric Ribas i Ribas, tot fomentant una visió més oberta de la cirurgia, més enllà de l'acte quirúrgic, basada en un coneixement previ i un seguiment postoperatori dels malalts i de les malalties. En aquest centre, altres metges obriren camins fonamentals, com ara Francesc Gallart i Monés, qui fundà i dirigí (1913-1951) una veritable escola internacional de patologia digestiva, o bé Pere Martínez i García, qui dirigia un prestigiós servei de pediatria clínica. A l'Hospital Clínic, la cirurgia prenia una volada impressionant amb l'arribada de Joaquim i Antoni Trias i Pujol com a catedràtics (1919 i 1927). Veritables mestres universitaris, defensors d'un ensenyament eminentment pràctic i de la divisió de la cirurgia en especialitats, els "germans Trias" tingueren un paper fonamental en la defensa i la transformació institucional de l'hospital i de la universitat i de la Facultat de Medicina de Barcelona. Fou també en aquests anys i en aquest hospital universitari que era el Clínic quan consolidaren les seves posicions dos metges que havien de canviar la visió de la clínica mèdica: Francesc Ferrer i Solervicens i Agustí Pedro i Pons, tots dos catedràtics (1926 i 1927). L'obra de foment de la Diputació fou continuada per la Mancomunitat de Catalunya (1914) que donà suport a la creació d'institucions fonamentals, com ara l'Escola d'Infermeres-auxiliars de Medicina (1917), el Servei d'Assistència Social dels Tuberculosos (1918), a càrrec de Lluís Sayé, i l'Institut de Fisiologia (1920).
L'Institut de Fisiologia dirigit per August Pi i Sunyer i Jesús Maria Bellido i Golferichs, tots dos catedràtics universitaris, fou una institució singular, pionera de solucions jurídiques típiques dels nostres dies, localitzat dins de la mateixa Facultat de Medicina de Barcelona. La tasca desenvolupada en aquest centre constituí un exemple per a la resta de càtedres, un model d'allò què es podia fer a una altra mena d'universitat. Això és, la combinació entre l'ensenyament pràctic i el foment de la recerca i l'experimentació, l'adopció de tècniques de discussió i recepció de la investigació reconegudes per la comunitat científica internacional. Tot plegat, un sistema altament eficaç que mostrava uns resultats excepcionals: línies de recerca originals, concretes i coherents, contribució a l'emergència de noves disciplines o especialitats, estades de treball a l'estranger, publicacions internacionals, intercanvi d'invitacions d'arreu per impartir cursos o conferències. L'Institut no partí del no-res, sinó que recollí i continuà una tasca i un compromís anteriors. El mestratge d'August Pi i Sunyer consolidà en aquest sentit una veritable escola o grup de recerca, tot contribuint de manera definitiva a la professionalització de la biomedicina. A tall d'exemple, les dinàmiques de treball de l'Institut de Fisiologia eren prou eficaces per enviar una representació de més de vint col·laboradors al XIII Congrés Internacional de Fisiologia celebrat a Boston.
El compromís de tots aquests metges, així com de tants d'altres ara no esmentats, amb la cultura mèdica catalana fou excepcional. El seu paper en la construcció d'una medicina catalana els portà més enllà del conreu de les seves especialitats. Tot plegat amb el suport de l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, que actuà com a institució vertebradora de la societat mèdica catalana al llarg de tot el període. D'un costat, aquells metges refermaren la voluntat d'utilitzar la llengua pròpia com a llengua de treball, fet que portà a l'agermanament dels metges de llengua catalana mitjançant congressos mantinguts des de 1913. D'un altre, aquells metges maldaren per completar la formació insuficient rebuda a la facultat mitjançant la creació de tota mena de cursos extrauniversitaris a diferents institucions mèdiques catalanes, tot afavorint la introducció i difusió de matèries inexistents a la facultat. Mitjançant també una eina de difusió de coneixements bàsics patrocinada per Jaume Aiguader i Miró: les Monografies Mèdiques. Aquesta creixent especialització també fructificà en la creació de noves societats mèdiques i de revistes especialitzades, expressió de voluntats i objectius comuns, que trobaren alhora aixopluc a l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques.
