Llicenciat a Barcelona el 1900. Féu la tesi doctoral sobre exploració renal. Va ampliar estudis a París, després es decantà per l'Urologia i fou un dels impulsors d'aquesta especialitat a Catalunya. El 1911 va obtenir la càtedra de Cirurgia de Clínica Mèdica, la qual va ocupar fins la seva jubilació el 1948, fou depurat per les autoritats republicanes i rehabilitat en el seu càrrec el febrer de 1938. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Llicenciat a Barcelona el 1901 becat per la Junta d'Ampliación de Estudios als Estats Units. Fou catedràtic de Fisiologia a les facultats de Saragossa i Granada, i des del 1907 la seva carrera fou al costat d'August Pi i Sunyer: el 1920 ambdós van fundar l'Institut de Fisiologia impulsat per la Mancomunitat de Catalunya. El 1923 es va encarregar de l'ensenyament de Terapèutica fins el 1929 que en fou el catedràtic. L'interès per la investigació el portà a estudiar Farmacologia Renal i Electrocardiografia. Fou vocal professor per Medicina i ocupà diversos càrrecs des del 1934 al 1938 quan va presidir la darrera Junta de la Facultat de Medicina o Junta de guerra en substitució del degà Joaquim Trias i Pujol. Fou president de la Societat Catalana de Biologia. Dedicat a la política i la cultura catalanes i fervent catòlic, va militar a Acció Catalana Republicana. El 1938 Juan Negrín el nomenà Comissari de cultes del govern de la República. Fou depurat per les autoritats republicanes però readmès el febrer de 1938. El 1939 es va exiliar a França, on fou internat en un camp de concentració, per després instal·lar-se a Tolosa de Llenguadoc on va treballar al laboratori i va impartir classes a la universitat des de les càtedres de Fisiologia i Farmacologia del professor Camil Soula.

Llicenciat a Saragossa 1884. De formació autodidacte, fou metge rural a la província de Saragossa, feina que va haver de deixar per problemes polítics, es traslladà a la ciutat de Saragossa, on féu les oposicions a catedràtic, quan les va obtenir es canvià a Sevilla. El 1913 va aconseguir la càtedra a Barcelona, primer d'Obstetrícia i el 1916 la de Ginecologia. El 1925 fou nomenat, per un període curt de temps, degà de la facultat de medicina. El 1933 es va jubilar.

Otorinoralingòleg. Féu estudis a Madrid, però es llicencià a Barcelona, el 1902, on treballà d'auxiliar d'Anatomia algun temps, després tornà a Madrid on s'especialitzà en Otorinolaringologia. El 1926 va obtenir la càtedra de Otorinolaringologia a Barcelona. Quan començà la Guerra Civil marxà a Itàlia i durant un temps fou incorporat a la Universitat de Sevilla. Després de la guerra fou rehabilitat per les autoritats franquistes i continuà amb la seva càtedra a Barcelona fins el 1951, quan es va jubilar. El 1950 fou un dels fundadors de la revista Acta de ORL Iberoamericana. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Llicenciat a Sevilla el 1908. El 1923 fou nomenat catedràtic d'Histologia i Anatomia Patològica de Barcelona, procedent de Cadis on era catedràtic des de 1914. Tenia dificultats visuals per això es dedicà més a la l'Anatomia Patològica Macroscòpica. Durant la seva càtedra va crear una sala d'autòpsies clíniques i un museu d'Anatomia Patològica. Va publicar durant tres anys la revista Clínica Médica e Instituto Anatomo-Patológico del Dr. Ferrer y Cagigal.

Des de jove va estar interessat en la política i fou diputat de dues legislatures a Cadis. El 1929 fou nomenat degà de la facultat de Barcelona pel govern de la dictadura i ho fou fins el 1931, quan el règim va canviar. Quan començà la Guerra Civil va marxar a Itàlia i després anà a Burgos on fou membre de la Junta Tècnica de l'Estat. Des de Barcelona el 17 d'agost de 1936 fou cessat per la Generalitat de Catalunya i el Ministeri com a professor de la universitat. Morí a Burgos, el 1936. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Llicenciat a Barcelona el 1906 i doctorat el 1908, consolidà la seva formació amb els cursos delLaboratori i Acadèmia de Ciències Mèdiques. Això li va permetre guanyar una plaça a la facultat de Saragossa, el 1914. El 1926 va obtenir la càtedra de Patologia Mèdica de Barcelona. El 1937 la Generalitat de Catalunya i el Ministeri el va separar del càrrec, però fou readmès i va seguir amb la seva tasca docent fins la seva mort el 1947. Considerat un dels grans mestres de la medicina catalana, tot excel·lint en Propedèutica, i un dels clínics més eminents, era un patòleg rigorós, que va fomentar la recerca clínica hospitalària amb una extensa producció bibliogràfica.

Uròleg. Llicenciat a Barcelona el 1915, fou intern de l'Hospital de la Santa Creu i de l'Hospital Clínic, en el departament d'Anatomia. El 1920 fou nomenat professor ajudant d'Anatomia de la Universitat de Barcelona. El 1926 guanyà la càtedra d'Anatomia a Salamanca, i dos anys després l'aconseguí a Barcelona. El 1933 fou nomenat professor d'Urologia a la Universitat de Barcelona autònoma, i no d'Anatomia, matèria que deixà a partir d'aquell any. Quan començà la Guerra Civil marxà a Itàlia. El 1937 la Generalitat de Catalunya i el Ministeri el va separar del càrrec a la universitat. Un cop acabada la guerra fou rehabilitat per les autoritats franquistes i seguí amb la tasca docent i hospitalària. Fou el primer director de l'Escola Professional d'Urologia. Va aconseguir reconeixement internacional per la seva obra en el camp de l'Urogenital Anatòmica i en recerca clínica. El 1963 es va jubilar i el 1967 va presidir l'Associació Internacional d'Urologia. Va escriure obres sobre diversos temes de la seva especialitat i fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Toco-ginecòleg. Llicenciat a Barcelona el 1899. Fou deixeble de Ramon Turró, Miquel À. Fargas i Joaquim Bonet. Treballà de metge ajudant a l'Hospital de la Santa Creu. El 1917 fou nomenat catedràtic d'Obstetrícia de la facultat i de l'Hospital Clínic de Barcelona, on ja havia treballat de professor auxiliar, des del 1906, en el grup d'Obstetrícia, Ginecologia i Malalties d'Infància. Recordat com un dels grans mestres pràctics de l'època, va consolidar l'especialitat amb la creació, com a cofundador, de laRevista Española de Obstetrícia i Ginecología, i la formació d'infermeres i llevadores. Fou degà en dues ocasions, la última acabada la guerra el 1939.
Conreador de l'exercici pràctic i molt hàbil a la sala de parts, fou el primer que en practicar la pubiotomia pel mètode de Bossi i en utilitzar el mètode d'Abber-Halden pel diagnòstic de gestació. Fou un actiu divulgador i contribuí amb diverses obres a l'educació popular de les dones i les mares. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. En esclatar la Guerra Civil fou un dels catedràtics que primer fou cessat en el seu càrrec i posteriorment revocat per les autoritats republicanes. Continuà la seva càtedra després de la guerra fins que es va jubilar el 1948.

Llicenciat a Saragossa. El 1895 va guanyar la càtedra de Patologia General de la Universitat de Granada i el 1897 es traslladà a Barcelona. Fou degà de la facultat del 1927 al 1929. Conegut pel seu caràcter classista i conservador, es va mantenir de catedràtic a Barcelona fins la seva jubilació el 1934. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Llicenciat a Barcelona el 1919 i doctorat el 1925. Va estudiar amb Francesc Esquerdo i Ferrer Solervicens. Treballà d'internista a l'Hospital de la Santa Creu. El 1927 va aconseguir la càtedra de Patologia i Clínica Mèdica, on fou considerat un gran docent, i començà a dirigir la Clínica Mèdica A. Ja abans de la Guerra Civil va aplegar un parell de volums de treballs de la càtedra, amb un producció científica considerable. Després va continuar la línia de mantenir una activitat intensa, malgrat l'abundant quantitat de malalts i els pocs mitjans disponibles.
Durant els anys de la Universitat de Barcelona autònoma es va dedicar més a la seva càtedra, sense tenir una gran significació política. Això li va permetre d'actuar com a protector un cop acabada la guerra i ratificat en el seu càrrec per les autoritats franquistes. 
El 1943 va impulsar la creació de la Medicina Clínica, que ha esdevingut la revista mèdica més importan en el món hispanoamericà. El 1950 va dirigir elTratado de Patología y Clínica Médica. També fou un dels fundadors deRevista Española de Reumatismo i Enfermedades osteorticulares. 
La seva tasca assistencial va ser molt important i fou metge consultor de fama indiscutible. També fou valorat en l'àmbit institucional, fou president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, del 1939 al 1958. També presidí la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona des de 1957 fins el 1971. Fou degà de la facultat de medicina del 1954 al 1957. Es va jubilar el 1968, però fou contractar per desenvolupar la Medicina Interna a la Residència del General Francisco Franco, actual Hospital de la Vall d'Hebron.
En el seu testament va deixar els seus bens a la Universitat de Barcelona, amb els quals es va crear la Fundació universitària Agustí Pedro i Pons. Els llibres de la seva biblioteca els va llegar a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Dermatòleg. Llicenciat a Barcelona el 1899. Treballà de professor ajudant i auxiliar des del 1905, després fou el primer catedràtic de Dermatologia de Barcelona, del 1915 al 1947. El 24 de desembre de 1937 fou cessat per les autoritats republicanes, fins el 1939 quan els franquistes el van rehabilitar en el seu càrrec i continuà en el seva càtedra, aquests anys fou nomenat president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, càrrec que mantindrà fins el 1948. Fou un bon dermatòleg, creador d'escola i sempre assabentat dels progressos de la seva especialitat tan a l'interior com a l'exterior. Fou un personatge important per la facultat del seu temps i de tota la medicina catalana. A més era un home erudit, interessat per la història i d'una gran cultura, va deixar relats de memòries de la seva època d'estudiant. Va ser un dels fundadors i dirigí la Societat Catalana de Dermatologia.

August Pi i Sunyer, fisiòleg. Fill del catedràtic Jaume Pi i Sunyer. Llicenciat a Barcelona el 1899. El 1904 va guanyar la càtedra de Fisiologia a Sevilla, lloc on va estar algun temps alternant visites a Barcelona on feia recerca amb Ramon Turró al Laboratori Municipal de Barcelona, on creà un vertader centre de recerca en fisiologia. S'instal·là a Barcelona com a agregat el 1907. El 1910 entrà a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, de la qual en fou president, i el 1912 fou membre fundador de la Societat Catalana de Biologia i director de la seva publicació (1913-1938). El 1916 aconseguir la càtedra de Bioquímica i Fisiologia humana a Universitat de Barcelona. El 1920 amb Jesús Maria Bellido van fundar l'Institut de Fisiologia impulsat per la Mancomunitat de Catalunya. Va formar part del Comissariat de la Universitat de Barcelona el 1931, a més de ser vocal del Patronat de la Universitat de Barcelona Autònoma i rector accidental el 1938 en absència de Pere Bosch Gimpera. Participà de manera activa en els congressos de metges de llengua catalana i en presidí el VI a Barcelona el 1930. Fou creador d'una veritable escola de recerca, amb reputació internacional, en un període d'esplendor per la medicina catalana. Activitats que compartia amb la seva tasca política, com a diputat de la candidatura republicana-federal a les Corts Constituents diversos anys. 
Durant la Guerra Civil fou depurat per les autoritats republicanes i fou readmès el febrer de 1938. El 1939 va haver de marxar a l'exili després de passar per França arribà a Veneçuela el 1940, on fou nomenat professor de Fisiologia de la Universitat Central de Caracas, on arribà a ser rector, a més de director i fundador de l'Instituto de Medicina Experimental, entre molts altres càrrecs. Va seguir assistint a congressos de Fisiologia l'últim a Brussel·les el 1956. El 1955 se li concedir el premi Kalinga de la Unesco. Els últims temps els passà a Mèxic, on va morir.

Llicenciat a Barcelona en medicina el 1900 i en farmàcia el 1903. Des de 1906 fou metge forense a Barcelona i des de 1909 fou professor auxiliar numerari a la universitat. El 1922 fou nomenat catedràtic de Medicina Legal, on es dedicà bàsicament als temes de la medicina forense i a la Psiquiatria Legal. Fou un dels fundadors i president de la Societat de Neurologia i Psiquiatria de Barcelona i de l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatria. Des de 1925 fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. 
Quan començà la Guerra Civil fou un dels catedràtics cessat en el seu càrrec i posteriorment revocat per les autoritats republicanes. Després de la guerra els franquistes el van ratificar en el seu càrrec, i també el van premiar per ajudar a perseguits i desertors des del seu càrrec de president en el Tribunal de Practicantes. Així es mantingué en la càtedra fins la seva jubilació, el 1947.

Estudià medicina a València on es llicencià el 1905 i es doctorà a Madrid el 1906. Féu oposicions a metge de marina i va estar un temps a Cartagena i altres destins. Va ampliar estudis de bacteriologia a París, Berlín i Brussel·les. El 1913 va obtenir la càtedra de Sevilla, on va estar fins el 1918 que va guanyar la càtedra d'Higiene i Sanitat a Barcelona. A més també fou degà de Medicina entre 1934 i 1936 substituint a Joaquim Trias i Pujol.
El 1936 va ser detingut pels milicians, però la intervenció de Pere Bosch Gimpera l'alliberà i seguí amb la càtedra. Fou depurat per les autoritats republicanes i readmès el febrer de 1938.
El 1939, acabada la guerra, fou depurat, apartat de la càtedra i traslladat a la Universitat de Granada. Després Saragossa, i finalment quan es jubilà el 1953 tornà a viure a Barcelona.

Oftalmòleg. Llicenciat a Madrid 1912. Fou professor auxiliar a Madrid i el 1920 va guanyar la càtedra a Cadis. Allí es dedicà a la política, sent diputat provincial pel partit liberal. El 1926 es traslladà a la càtedra de Barcelona. El 24 de desembre de 1937 era cessat per les autoritats republicanes. Quan acabà la Guerra Civil els franquistes el van rehabilitar en el seu càrrec, el qual va mantenir fins la seva mort el 1955. Fou secretari general de la universitat, on féu una obra eficaç. En el seu servei es va treballar amb intensitat en molts camps de l'Oftalmologia. Va publicar treballs de manera continuada.

Llicenciat a Barcelona el 1926. Era professor quan el 1932 va guanyar la càtedra d'Anatomia a la Universitat de Barcelona. Es dedicà també a l'Embriologia. Fou un dels professors cessats pel decret de la Generalitat de Catalunya el 17 d'agost de 1937. Quan acabà la Guerra Civil les autoritats franquistes el van rehabilitar en el seu càrrec i a més fou nomenat degà de la facultat, del 1939 al 1940. També era cirurgià i director dels serveis mèdics de l'Ajuntament de Barcelona i del centre municipal d'urgències de Peracamps. Es va jubilar el 1973. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Antoni Trias i Pujol, cirurgià. Llicenciat en medicina a Barcelona el 1914. El 1920 va guanyar la càtedra de Patologia Quirúrgica a Salamanca, hi va estar fins el 1927, quan tornà a Barcelona on havia aconseguit la càtedra de Patologia Quirúrgica a la Universitat de Barcelona, la qual el 1933 passà a anomenar-se Terapèutica operatòria. Va dirigir el Seminari i la Biblioteca de Cirurgia Química des de 1937. Fou comissari delegat de Sanitat de la Generalitat amb funcions d'inspecció i control en el Col·legi de Metges i en el Sindicat de Metges, organitzador de l'Escola d'Infermeres de la Generalitat, i president de la Comissió Permanent el 1933 com a representant del Consell de Cultura. Va ser vocal del Patronat, empresonat pels fets d'octubre de 1934. Va tenir un activitat política en la línia d'Acció Catalana. Fou president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques del 1936 al 1938. En la seva tasca com a cirurgià destaca sobretot l'interès per la cirurgia toràcica i vascular, per diferenciar la neurocirurgia i per establir col·laboració amb l'escola de Fisiologia en el desenvolupament d'una línia de cirurgia experimental. 
Durant la Guerra Civil fou depurat per la autoritats republicanes i readmès el febrer de 1938. Va mantenir un intensa activitat de cirurgià. El 1939 va exiliar-se a Colòmbia com a metge i catedràtic de Cirurgia a la Universitat Nacional de Bogotà. A partir de 1954 féu visites a Catalunya, malgrat que el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona, al seu germà i a ell els havien condemnat a pagar una multa, a la incautació de tots el seus bens, a la inhabilitació perpètua i a l'estranyament del territori nacional. Fou nomenat membre de la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans el 1970.

Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1910 i doctorat el 1911. Fou un mestre de la cirurgia catalana, compromès amb el país. Exercí al cos militar del Marroc (1911-1913) i amplià estudis a Berna, París i Viena. Fou catedràtic de diverses matèries a les universitats de Granada, Saragossa. El 1919 va guanyar la càtedra d'Anatomia Topogràfica, anomenada Terapèutica Quirúrgica a partir de 1926, i el 1929 acumulava la càtedra de Patologia i Clínica Quirúrgica a la Universitat de Barcelona. Va ser degà de Medicina del 1931 al 1939 i, com a tal, membre de la Comissió executiva de la Facultat i de la posterior Junta en època de guerra. Fundà i dirigí amb altres col·legues la Societat Catalana de Cirurgia, la Revista de Cirugía de Barcelona, el Boletín dela Sociedad de Cirugía i l'Asociación Española de Cirujanos en 1935. Entre d'altres càrrecs fou president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques(1928-1930).
En esclatar la Guerra Civil fou nomenat membre del Consell de Sanitat de Guerra per la Generalitat de Catalunya. Durant els enfrontaments treballà com a cap de l'Hospital Militar de Vallcarca i l'Hospital Clínic. A més tenia el grau de coronel i fou cap de Sanitat de l'Exèrcit de l'Est. Per ser funcionari de la universitat fou depurat per la autoritats republicanes i readmès el febrer de 1938.El 1939 s'exilià a França, on residí a Carcasona treballant a clíniques quirúrgiques com la del Dr. Émil Delteil, on va atendre Maquis. Després marxà a Argentina com a docent de la Universitat de Cuyo a Mendoza, finalment tornà a Europa i s'instal·là a Andorra, on va obrir una clínica i va exercí la pràctica quirúrgica. Des d'Espanya se li van obrir diversos expedients acusat de roig separatista, entre d'altres càrrecs, com a resultat, el 1941, fou inhabilitat a perpetuïtat. Tornà a Catalunya el 1947 se'l va mantenir allunyat de l'ensenyament i a més fou empresonat amb l'acusació d'atendre a guerrillers anarquistes. Malgrat tot, el 1953 el Ministerio de Educación Nacional el declarà depurat amb la sanció d'inhabilitació per l'exercici de càrrecs directius i de confiança i finalment el 1954 fou readmès sense sancions com a catedràtic, i adscrit a la facultat de medicina de Barcelona, a disposició del claustre, el qual no li va encomanar cap tasca, considerant que els seus serveis ja no eren necessaris. Va publicar treballs sobre tumors cerebrals, mal de Pott, fractures, quists hidatídics i altres temes quirúrgics.

Metge especialista en Medicina Interna i en Nefrologia. Llicenciat a Barcelona el 1927. Va ocupar el càrrec d'ajudant de Patologia Mèdica entre 1933 i 1935 en la Universitat de Barcelona Autònoma, i en fou nomenat adjunt a partir de 1935. 
El 1936 va passar uns dies a la presó Model, però en va sortir gràcies al degà Joaquim Trias i Pujol. Fou mobilitzat com a tinent metge provisional a la Clínica  Militar de Manresa el 1938 i al final de la guerra fou traslladat a Vic. 
Acabada la Guerra Civil se li van obrir quatre expedients de depuració: al Col·legi Oficial de Metges, a la Facultat de Medicina, a l'Hospital Clínic i a l'Ajuntament de Barcelona. Els expedients no es van concloure fins el 1941 i es va haver de dedicar a la medicina privada a l'Institut Policlínic o Clínica Plató. La Falange li va prohibir fins i tot la realització d'un curset monogràfic encarregat el 1942. 
Fou membre de la Secció Científica de d'Institut d'Estudis Catalans (IEC) des de 1961. President de la Societat Catalana de Biologia (1963-67), membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1965) i president de  d'Institut d'Estudis Catalans des de 1974 a 1978 i de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. El 1976 va presidir el Desè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Perpinyà. 
Va publicar nombrosos treballs, sobre tot el funcionament i malalties del fetge i els sistema circulatori.

Metge pneumòleg. Llicenciat a Barcelona el 1927. Va ser professor de Classes Pràctiques des de 1927, després va treballar al servei d'Agustí Pedro Pons i també va ser professor adjunt de Patologia i Clínica  Mèdica entre 1934 i 1939 (nomenament per 5 cursos), adscrit a l'Hospital Clínic. Fou cessat de la càtedra el 1939.
Després de la guerra va treballar com a cap de dispensari d'aparell respiratori de la Clínica Mèdica de Pedro i Pons, i com a pneumòleg de la beneficència municipal de Barcelona.

Metge analista. Llicenciat a la Universitat de Saragossa el 1930. Va ser professor ajudant de Bioquímica des de 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma. Fou cessat de la càtedra el 1939.

Oftalmòleg. Llicenciat a Barcelona el 1923, després estudià uns anys a Londres, quan tornà fou professor ajudant i després adjunt de l'ensenyament d'Oftalmologia de la Universitat de Barcelona Autònoma, adscrit a l'Hospital Clínic. Acabada la Guerra Civil fou rehabilitat com a auxiliar a la universitat per les autoritats franquistes, a més fou premiat per la seva col·laboració en la xarxa quintacolumnista des de territori republicà, durant la guerra.

Ignasi Barraquer i Barraquer, llicenciat en medicina a Barcelona el 1907, continuà la tasca del seu pare, Josep Antoni Barraquer i Roviralta. Treballà al dispensari d'Oftalmologia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i exercí com a professor auxiliar del 1909 al 1918, com a catedràtic interí del 1919 al 1923 i com a professor lliure d'Oftalmologia de la Universitat de Barcelona Autònoma des de 1933. Féu una aportació definitiva a la tècnica de l'extracció de la cataracta, mitjançant un instrument que anomenà erisífac i contribuí al llarg de la seva vida amb 35 instruments i estris pedagògics originals de cirurgia ocular. Impulsor de la Clínica Barraquer, exemple d'arquitectura racionalista, iniciada el 1934 i inaugurada el 1941. El 1940 fou nomenat metge en cap del Servei d'Oftalmologia de l'Hospital de la Creu Roja. El 1947 creà l'Institut Barraquer d'Oftalmologia, un centre per a la recerca i l'assistència que ha esdevingut una institució amb renom internacional.

Metge digestòleg. Llicenciat a la Universitat de Barcelona el 1934, fou alumne intern de Jesús Maria Bellido i a més fou professor ajudant de Fisiologia de la Facultat de Medicina de Barcelona el 1932, professor de Química Biològica el 1934 i metge intern en la Clínica  de Malalties de la Nutrició de la Universitat de Barcelona Autònoma el 1935.
Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional del Exèrcit de l’Est i cap de la lluita antipalúdica de la regió catalano-aragonesa.
Després de la guerra s’exilià primer a França on fou cap del Laboratori de Química Biològica i Investigació del “Centre Anticancereux” de Tolosa de Llenguadoc, finalment marxà a Veneçuela on va col·laborar amb August Pi i Sunyer.

Metge cirurgià i ginecòleg. Llicenciat a Barcelona el 1923; va començar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona, on va acabar treballant com a professor d'Anatomia en la Facultat de Medicina la Universitat de Barcelona Autònoma des de 1934, també va ser professor d'Anatomia a l'Escola Oficial de Practicants de Barcelona. 
Formà part del Comitè de Control del Col·legi de Metges, vinculat al Comitè Centrals de Milícies Antifeixistes, creat arran de l'inici de la Guerra Civil. Ingressà a la Sanitat Militar el 1924 fou ascendit a major metge provisional. El 1936 fou nomenat per la Generalitat de Catalunya membre del Consell de Sanitat de Guerra en representació de la Unión General del Trabajador (UGT). Va estar al Front d'Aragó com a cap dels Serveis Sanitaris, després va quedar a càrrec de la Sanitat en la Defensa Civil.
El 1939 fou internat al camp de concentració d'Argelers, on fou cap de sanitat. Després, durant 5 anys, va recórrer Amèrica del sud: Argentina, Bolívia, Xile i Uruguai. A l'Argentina fou director científic d'indústria privada a Mendoza i a Buenos Aires, i a l'Uruguai professor de Tàctica sanitària a la Escuela de Sanidad Militar Uruguaiana a Montevideo. 
Un home d'influència amb bones connexions en el món de la medicina, va ser president de la Sociedad de Hematología Latinoamericana. Alhora va estar integrat en la vida i activitats dels catalans residents al Uruguai. 
Va publicar nombrosos treballs i monografies sobre qüestions de sanitat militar i una biografia de Lluís Companys.
Va ser membre del Consell Nacional Català i representant de la Generalitat a l'exili a més de president del Casal Català.

Llicenciat a Barcelona el 1929 i doctorat a Madrid el 1930. Va ser professor auxiliar temporal de Fisiologia Especial i Descriptiva entre 1930 i 1938. A partir del 1932 estudià dos anys a Berlín becat per la Junta d'Ampliación de Estudios i la Rockefeller Foundation per dominar les tècniques de cultiu de teixits. Després fou encarregat del curs d'Histologia a partir de 1937, en substitució d'Àngel Ferrer i Cagigal, separat del servei. 
Durant la Guerra Civil fou tinent mèdic provisional a l'Hospital Militar de Barcelona i cap de Laboratori Clínic del mateix hospital.Durant el conflicte passà exiliat a França; fou auxiliar d'Histopatologia alCentre Régional Anticancereux de Tolosa de Llenguadoc, dirigit pel Dr. Joseph Ducuing, i d'allà s'exilià a Veneçuela per col·laborar amb August Pi i Sunyer i dirigir laboratoris privats. El febrer de 1940, un jutge instructor el va acusar d'adhesió al govern roig i separatista i el Ministeri en decretà la separació del servei.

Llicenciat a Barcelona el 1931. Es doctorà a la Universitat Central de Madrid el 1934. Es va especialitzar en cirurgia, col·laborant amb Joaquim Trias i Pujol. 
Quan es va produir l'aixecament militar era cap del Servei d'Urgències de l'Hospital Clínic de Barcelona i metge del Cos de Guàrdies d'Assalt. Marxà a Madrid a l'abril de 1937 per incorporar-se com a tinent metge provisional, després capità i major, cap de l'equip quirúrgic en la Brigada Lister, passà a la XIV de les Brigades Internacionals, a la 35 Divisió Internacional i després al V Cos de l'Exèrcit. Va participar en nombroses accions militars. 
Al final de la guerra era cap de l'Hospital Militar de Vallcarca on se'l va detenir i empresonar. Fou condemnat a 10 anys d'inhabilitació per càrrecs oficials, però va poder exercir privadament la cirurgia, sobretot en el camp de l'Anatomia Quirúrgica. Membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1966), on va ser escollit com a president el 1980. El 1981, se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Pere Calafell i Gibert, pediatre. Llicenciat a Barcelona el 1930. Va ser nomenat professor ajudant lliure de Pediatria a la Universitat de Barcelona Autònoma, del 1934 al 1938. Propagador de la Pediatria Social a Catalunya, va treballar en el servei de caritat per Ajut Infantil de Reraguarda, en dispensaris suburbans, centres de cura de dia i escoles per assistents socials. 
Els anys 50 va treballar en el servei de Pediatria de l'Hospital Mar.Membre de la Societat Catalana de Biologia. Fou president de la Societat Catalana de Pediatria del 1955 al 1960, també fou nomenat president honorari del primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana.

Llicenciat a Barcelona el 1926, i doctorat a la Universitat Central de Madrid. Especialista en Medicina Interna i Endocrinologia. 
Professor ajudant a l'Hospital Clínic de la Universitat de Barcelona Autònoma, des de 1934. El 1938 va ingressar en la Sanitat Republicana. En acabar la Guerra Civil fou empresonat i cessat com a professor universitari. Malgrat que formava part del llistat de les autoritats franquistes per reincorporar-se com ajudant de medicina. Quan  va recuperar la llibertat fou cap del servei de Medicina Interna de l'Institut Policlínic o Clínica Plató.

Llicenciat a Barcelona el 1914 i doctorat a Madrid el 1915. Fou ajudant de Classes pràctiques de Fisiologia a Barcelona entre 1914 i 1921 a més va estar becat a Havard el 1921. En tornar fou director del Departament de diabètics de l'Institut Policlínic o Clínica Plató de Barcelona des de 1924 fins 1927. Fou professor agregat de Malalties de Nutrició i cap del Servei d'Endocrinologia i Nutrició a partir de 1933, i extraordinari des de 1936 a la Universitat de Barcelona Autònoma. Fou membre de l'Institut de Fisiologia del 1917 fins 1938, i havia desenvolupat una línia d'estudi de la diabetis. Fou probablement el primer que va introduir la insulina  al país.
Exiliat a Mèxic a finals del 1938. Del 1941 al 1944 fou professor de Fisiologia a la Universitat de Puebla de los Ángeles. Aquest mateix any la Comisión Liquidadora de Responsabilidades Políticas el va sancionar amb una multa per catalanista i per haver ingressat voluntàriament com a  metge en l'exèrcit roig on arribà a ser Comandant de Sanitat. El 1947 va ensenyar Nutrició a la Escuela Nacional de Ciencias Biológicas (IPN) i el 1948 a Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), també treballava per laboratoris privats. El 1948 marxà a Veneçuela com a professor de Fisiologia a la Facultad de Ciencias Médicas i director de Investigaciones Médicas de la Universidad de los Andes. El 1950 anà a Caracas on fou catedràtic de Fisiologia de la Universitat Central fins que es va jubilar el 1972. Tornà a Barcelona on havia estat indultat el 1960 i allà va morir.

Va exercir com a professor ajudant de Farmacologia des de 1934 a  la Universitat de Barcelona Autònoma. El 1937 fou expulsat per les autoritats republicanes per no atendre el seu càrrec, juntament amb d'altres ajudants de Medicina. Quan acabà la Guerra Civil va treballar a l'Hospital del Sagrat Cor i al servei de Dermatologia de l'Hospital Clínic. El 1948 es va reincorporar com ajudant de Dermatologia i malalties venèries a la Universitat.

Va ser professor ajudant de Microbiologia de 1934 a 1939 a la Universitat de Barcelona Autònoma, s'especialitzà a París i Londres durant tres anys. Fou cap de lluita antipalúdica de la Generalitat de Catalunya. El 1953 treballava com a cap de l'Institut Municipal d'Higiene de Barcelona.

Oftalmòleg. Llicenciat a Barcelona el 1920 i doctorat a Madrid el 1924. Va ser nomenat professor ajudant d'Obstetrícia el 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma. Fou cessat el 1939.

Fou professor ajudant de la càtedra de Terapèutica del seu oncle Valentí Carulla. Es va especialitzar ampliant estudis a Berlín, París, Zurich i Nova York. Fou un dels caps de les noves tècniques a Catalunya. Fou nomenat professor auxiliar de Terapèutica Física de la Universitat de Barcelona autònoma. Des de jove havia format part de les joventuts mauristes i en començar la guerra marxà de Barcelona i acabà dirigint l'hospital de Sant Sebastià. El 24 de desembre de 1937 fou cessat per les autoritats republicanes del seu càrrec a la universitat. Quan acabà la guerra els franquistes el van rehabilitar en el lloc de professor auxiliar temporal. Entre 1939 i 1941 fou president del Col·legi de Metges de Barcelona, des d'on va ajudar a atenuar la repressió contra els metges republicans, que s'havien quedat. Col·laborà en els Congressos de Metges de Llengua Catalana. Va crear i dirigir el departament de Terapèutica Física de l'Hospital Clínic i el 1948 quan es crear aquesta nova càtedra en fou nomenat catedràtic. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Metge dermosifilògraf. Llicenciat a Barcelona, el 1931. Va ser professor ajudant de Sifilografia i Dermatologia entre 1934 i 1939 (nomenament per 5 anys).
Actiu en la política, fou membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i secretari de Sanitat en la Unió General de Treballadors (UGT). Va ser cridat a files el 1937. En acabà la guerra fou condemnat a 6 anys i un dia de presó per auxili a la rebel·lió militar. 
El Col·legi de Metges de Barcelona el va suspendre durant cinc anys per exercir a la província de Barcelona. El 1960 es va reincorporar a la Universitat com a professor ajudant de pràctiques de Dermatologia i malalties venèries.

Metge internista. Llicenciat a Barcelona, el 1909 i doctorat a Madrid el 1916. El 1914 inicià el seu mestratge com a professor auxiliar de Patologia General a la Facultat de Medicina de Barcelona. Presidí l'Acadèmia i Laboratori els anys 1920-1922. El 1923 s'encarregà de les Càtedres d'Histologia i Anatomia Patològica. Va ser professor agregat de Patologia General, anomenada Propedèutica Clínica , el 1934 i extraordinari des de 1936. Més tard, fou nomenat encarregat del curs de Propedèutica de 1938-39. 
Militava a la Lliga i, el 1923, ja havia tingut un primer expedient de depuració sense conseqüències.El 1940, en el procés portat per la Capitania General el Juez Instructor el va decidir la destitució del seu càrrec. En canvi, l'expedient de depuració que se li va obrir com a antic dirigent del Sindicat de Metges es va sobreseure.

Veterinari, llicenciat en medicina a Barcelona el 1914 i finalment doctorat a Madrid el 1916 amb una tesi sobre les secrecions internes del pàncreas. Interessat en la investigació mèdica va anar a estudiar a París i tornà a Barcelona per treballar amb Ramon Turró i Jesús Maria Bellido sobre el metabolisme del calci. Fou professor de la Universitat de Barcelona Autònoma. Fou redactor de La Medicina Catalana, director del Laboratori de Patologia dels Serveis Tècnics d'Agricultura de Catalunya de la Mancomunitat, fou destituït per la Dictadura de 1924. Fou un dels iniciadors de la Medicina Social. Políticament actiu participà en Unió Catalanista, en Acció Republicana de Catalunya i fundador d'Acció Catalana Republicana. Va estar exiliat a França. Quan tornà a Barcelona el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona el condemnà a pagar una multa i a 2 anys d'inhabilitació professional, fins el 1958 que va aconseguir l'indult. Autor de nombroses publicacions científiques sobre malalties metabòliques i endocrinòlogues, estudiós de l'obra del seu mestre Ramon Turró.

Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona el 1915. El 1936 fou nomenat professor ajudant temporal de Patologia Mèdica a l'Hospital Clínic, va ajudar a Francesc Ferrer Solervicens. Acabada la Guerra Civil fou cessat per la seva participació en el moviments catalanistes i posteriorment rehabilitat com professor auxiliar a la Universitat de Barcelona, per les autoritats franquistes. Exercí a l'Institut Policlínic o Clínica Plató. Fou un metge pràctic de considerable prestigi en el món de la Cardiologia.

Ginecòleg. Llicenciat a Barcelona el 1909, amplià estudis a Suïssa i Alemanya. Fou metge de la maternitat des de 1921. Va ser professor auxiliar de 1915 al 1918. Aviat va aconseguir un bon prestigi local i encara jove va entrar a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, el 1927. El 1933 va guanyar la càtedra d’Obstetrícia i Ginecologia de Santiago de Compostela. L’any següent passà a la Universitat de Barcelona autònoma, primer com a agregat i a finals de 1934 com a catedràtic. Després de la Guerra Civil, malgrat haver format part de les joventuts mauristes i de la Unión Patriótica, va tenir problemes amb la depuració franquista, per haver realitzat avortaments, ell va al·legar que havien estat per motius terapèutics i finalment gràcies als bons informes rebuts de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona i del bisbat barceloní, els quals el qualificaven com a “espanyolista” i religiós, el van rehabilitar i va exercir de manera ininterrompuda. El 1940 féu un text sobre l’embaràs ectòpic, però la seva obra més important és el Tratado de Ginecologíade 1946. També fou traductor d’obres en alemany.

Llicenciat a Barcelona el 1905. Es formà amb Àlvar Esquerdo i Enric Ribas i Ribas al Servei de Cirurgia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que dirigí des de 1921, el mateix any en què fundà la seva clínica quirúrgica privada, la Clínica Corachan a Sarrià, des d'on edità els Anales del Instituto Corachan (1925-1935). El 1925 llegí el seu discurs d'entreda a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Gaudí de prestigi internacional i formà escola entre els cirurgians, alguns dels quals continuaren el seu llegat a la Clínica Corachan. Presidí l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1932-1934). El 1933 fou nomenat professor lliure de Patologia Quirúrgica de la Universitat de Barcelona Autònoma i el curs 1934-35 de Clínica quirúrgica. Dirigí i finançà la publicació en fascicles i en llibre del Diccionari de Medicina, on es fixà la terminologia mèdica en català. Fou expulsat de la Universitat de Barcelona Autònoma per les autoritats republicanes el 1937. Va ser conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya durant el 1936, però l'esclat de la guerra el decidí a prendre l'exili de França i va decidir entrar a l'Espanya nacional. Però mentre negociava el sobreseïment de les seves responsabilitats polítiques, el seu fill va morir al front, on l'havien enviat les autoritats republicanes, com a càstig per l'actitud del seu pare. El 1937 marxà a Veneçuela on va dirigir l'Instituto de Cirurgía Experimental i fou catedràtic de Tècnica Anatòmica de la Universitat de Caracas. Va tornar a Barcelona el 1941 i va morir pocs mesos després de Tifus Exantemàtic que va agafar a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on s'havia reintegrat com a cap de Cirurgia.
El Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona el condemnà el 1940, però la Comisión Liquidadora de Responsabilidades Políticas li concedí l'indult de la sanció econòmica el 1960.

Metge de l'aparell circulatori. Llicenciat per la Universitat de Barcelona el 1925, on va treballar com a professor ajudant de Farmacologia entre 1934 i 1939, a més de cap del Servei de Malalties del Cor de l'Hospital Clínic. Es doctorà a Madrid i també es llicencià en Farmàcia.
Va treballar com ajudant de Ángel Antonio Ferrer Cagijal i també a Lyon i París.
Autor de treballs de cardiologia a la col·lecció de Monografies Mèdiques que dirigia Jaume Aiguader. També va exercir com a inspector municipal de Sanitat des de 1930 i director de l'Institut de Cardiologia de la Generalitat des de 1932. Fou membre dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i conseller delegat d'Higiene i Sanitat el 1934. Va ser empresonat pels fets d'octubre de 1934 al vaixell Uruguai com regidor.
Durant la Guerra Civil fou capità metge i cap del Servei de Depuració d'Aigües de l'Exèrcit de l'Est.
Es va exiliar a París el 1939, des d'on va passar a Veneçuela el 1940, però com que no li convalidaren el títol, s'acabà instal·lant a Mèxic on va exercir com a cardiòleg i va treballar en diferents laboratoris com a farmacòleg. El 1943 va fundar els Laboratoris Servet, el 1944 formava part del cos mèdic delInstituto de Cardiologia i dos anys més tard exercí com a professor. El mateix 1946 va passar a ser catedràtic de Patologia Mèdica a la Facultat de Medicina. Va tornar el 1970, ja jubilat.

Metge cirurgià digestòleg. Va ser professor de Gastroenterologia i metge del dispensari Patologia Digestiva del Clínic. Va dirigir, conjuntament amb Antoni Trias i Pujol, un dels cursos d’ampliació del període de llicenciatura de Facultat de Medicina el 1934-35, com a metge del Dispensari de l’Aparell Digestiu, anomenat “Exploració del tub digestiu i orientació diagnostica”, i va col·laborar en el de “Terapèutica de les malalties de l’aparell digestiu”. Va exiliar-se a Veneçuela el 1936, on va col·laborar amb August Pi i Sunyer.

Metge internista. Doctorat en medicina i farmàcia. Va guanyar la càtedra de Patologia General el 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma, anomenada posteriorment de Fisiopatologia i Medicina Experimental, on estava agregat en comissió de serveis des del 1933 des de la seva càtedra a la Universitat de Sevilla. Més tard intentà recuperar la càtedra a Sevilla, però finalment el desembre de 1937 fou declarat cessat, i inicià el camí de l’exili i fou declarat “incurso”. 
El 1941 se li seguien diligències al Jutjat Instructor Provisional número tres de Responsabilidades Políticas. 
Primer va exiliar-se a l’Argentina, on va exercir com a professor de la Universitat del Litoral, i després a Bolívia com a professor de la Universitat de Cochabamba. Finalment va instal·lar-se a Buenos Aires com a  metge i professor de la Universitat de La Plata de 1956 a 1969, on va publicar diferents llibres i articles. Va presidir el Casal de Catalunya a Buenos Aires. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i president de la Societat de Metges Històlegs de Catalunya. 
Va tornar a finals dels 70 a Catalunya, però va marxar de nou a l’Argentina. Va destacar com a històleg i reumatòleg i va publicar varies monografies sobre temes molt diversos.

Cirurgià. Llicenciat a Barcelona, el 1924 i doctorat a la Universitat Central de Madrid el 1927. Va treballar al Servei de Cirurgia de l'Antoni Trias i Pujol, també al Servei de Cirurgia Experimental de l'August Pi i Sunyer, fou professor auxiliar temporal de Clínica  Quirúrgica des de 1930 i encarregat del curs de Cirurgia Experimental el curs 1938-39 a la Universitat de Barcelona Autònoma. 
Fou mobilitzat com a cirurgià a l'Hospital de Vallcarca com a tinent metge. A més, fou director del Servei de Cirurgia experimental a partir de 1937.
El febrer del 1939 va demanar ser incorporat, però es reberen informes negatius del degà i de la Falange que l'acusaven de ser d'esquerres i separatista, amic d'antiespanyolistes, etc. El desembre de 1939 elTribunal Especial Militar de Liquidaciones el condemnà a dotze anys d'inhabilitació especial. 
Es va retirar a la medicina privada i fou cap d'un servei municipal de Barcelona.

Metge biòleg. Llicenciat a Barcelona el 1920. Ingressà al Laboratori Municipal de Barcelona l'any 1917, on fou col·laborador de Ramon Turró. Tres anys més tard, es doctorà en medicina. Va ocupar el càrrec de sots-director en el mateix laboratori, i a partir de 1935 en va ser el director, a més de cap de Serveis Intercomarcals de la Generalitat, i col·laborador en la lluita Antituberculosa que dirigia Lluís Sayé i Sempere. 
Va ser nomenat professor agregat de Microbiologia i Parasitologia el 1933 (el curs 1934-35 de Microbiologia), i extraordinari el 1936. També el 1933 fou nomenat secretari general de l'Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. El 1932 va formar part de la candidatura al Parlament del Partit Catalanista Republicà (PCR). Germà del polític Marcel·lí Domingo i Sanjuán.
Va exiliar-se a La Havana, on va fundar un laboratori privat de Bacteriologia Mèdica, a més d'exercir com a professor de la Escuela Sanitaria Nacional, ocupà el càrrec de director del Laboratorio del Consejo Nacional de Tuberculosis i director de la Sección de Fiebre Tifoidea del Instituto Finlay. 
Retornat a Catalunya el 1962, presidí la Societat Catalana de Biologia del 1967 al 1969. Fou president de l'Institut d'Estudis de Catalans (1970-1973) i de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1971-1979).

Estudià medicina a Barcelona, on es llicencià el 1928, durant la seva pràctica a l'Institut de Maternologia de Barcelona s'interessà per les transfusions sanguíniesque utilitzaven el citrat sòdic i baixes temperatures per evitar la coagulació de la sang. S'encarregà de la secció d'anàlisis clíniques del dispensari de l'Aparell Digestiu de l'Hospital Clínic, a l'Ajuntament de Barcelona el 1934, i a l'Institut Frenopàtic de les Corts el 1935, tot treballant al consultori privat del Raval. 
Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la Guerra Civil organitzà els serveis de transfusió sanguínia de la Generalitat, on desenvolupà un sistema original en el procés d'extracció, classificació, transfusió i conservació de la sang. L'organització i la tecnologia desenvolupada en aquest servei es mostrà com un veritable exemple d'eficàcia, observat arreu del món. 
S'exilià el 1939 a Anglaterra, on fou cridat per organitzar el servei de transfusió militar en la Segona Guerra Mundial. Exercí fins a la seva mort en diversos hospitals de Manchester, on dirigí els departaments de Patologia. Morí a Manchester deixant publicats varis estudis sobre la transfusió sanguínia i la Histopatologia de la mucosa digestiva.

Doctor i biòleg d'investigació. Es va llicenciar a Barcelona el 1925, i va estudiar amb August Pi i Sunyer. Va fer recerca a l'Institut de Fisiologia i al Laboratori Municipal de Barcelona, dirigit per Ramon Turró, i va ser membre de la Societat Catalana de Biologia. La seva primera recerca va ser en anafilaxis, i va ser un dels primers a fer professionalment una recerca mèdica a Catalunya. El 1925 amb una subvenció va treballar a l'Institut Pasteur de París, treballà per aïllar hialuronidasa, el factor d'extensió infecciós anomenat factor de difusió Duran i Reynals; de d'aquest punt de partida va continuar investigant l'etiologia viral del càncer. El 1928 va ser convidat per la Fundació Rockefeller a traslladar-se als EUA, on va continuar les seves recerques a l'Institut Rockefeller per Recerca Mèdica a Nova York.  El curs 1934-35 va dirigir un curs a la Universitat de Barcelona Autònoma.
El 1936 quan va esclatar la Guerra Civil havia tornat a Barcelona amb el propòsit de crear un centre d'investigació recolzat per una fundació privada, davant aquesta situació va decidir tornar als Estats Units. El 1938 va dirigir el laboratori de recerca de la Universitat de Yale (New Haven). El 1947 va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1952, se'l nomenà professor titular i director d'investigació de la mateixa universitat. Els seus treballs sobre la relació entre virus i càncer es multiplicaren i aviat va obtenir fama mundial. El 1957, assistí al Congrés d'Oncologia a Chicago, on va defensar la seva contribució fonamental en l'etiologia viral de càncer. Moria l'any següent d'aquesta malaltia. La seva investigació  oncològica es va admetre internacionalment. Fou membre d'un gran nombre d'associacions acadèmiques i institucions i va guanyar diferents premis.

Metge internista. Va ser professor auxiliar temporal de Patologia Clínica  Mèdica des de 1920, i professor lliure de Clínica Mèdica i cap de Servei de Medicina interna a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau des de 1934. Home d'idees conservadores, fou diputat durant la dictadura del General Primo de Rivera. Malgrat tot, fou cessat el 1939 per les autoritats franquistes per ser professor de la Universitat de Barcelona autònoma.
Durant la dictadura fou diputat provincial, abans de jubilar-se es retirà voluntàriament del seu càrrec a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el 1921.

Llicenciat el 1918 per la Facultat de Medicina de Barcelona i es doctorà a Madrid el 1919. Va començar  exercir de metge rural a Benifallet. 
Féu oposicions a metge resident a l'Hospital de Santa Creu i Sant Pau, fou dels primers alumnes dels cursos de Patologia Digestiva, que organitzava Gallart Monés. Com que li encarregaren les lliçons de coprologia i exàmens analítics essencials, li va venir l'afició al laboratori. Va ser professor ajudant de Propedèutica entre 1934 i 1939 a la Universitat de Barcelona Autònoma. Fou cap de Laboratori de Química Biològica de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de 1922 al 1953 i Director del Departament de tots els laboratoris del mateix hospital des de 1953 a 1986, quan es va jubilar.
Fundador del Sindicat de Metges de Catalunya. Tresorer de 1934 al 1935 de l'Acadèmia de la Ciències Mèdiques. També presidí la Societat de Biologia Mèdica el 1954. El 1970 a  l'Institut d'Estudis Catalans fou vice-president de la Societat Catalana de Biologia.

Llicenciat a Barcelona el 1926. Fou professor auxiliar temporal d'Histologia a la Universitat de Barcelona autònoma. A més fou un dels capdavanters catalans en el camp de la microscòpia electrònica. El 24 de desembre de 1937 fou cessat i posteriorment readmès per les autoritats republicanes. Quan acabà la guerra els franquistes el van ratificar com a professor auxiliar temporal, i el 1939 dirigí de la Càtedra d'Histologia. Fou molt actiu políticament i va tenir una actuació coneguda en el Col·legi de Metges de Barcelona. Malgrat ser bon docent no va obtenir la càtedra d'Histologia de Barcelona, però si l'aconseguí a Cadis, el 1948. Autor d'un text important de Tècnica Histològica i de treballs importants en el camp de la història de la medicina.

Especialista en Medicina Interna i Nutrició, llicenciat a Barcelona el 1925. Després de fer el doctorat a Madrid va col·laborar amb August Pi i Sunyer a l'Institut de Fisiologia i fou professor ajudant de Malalties de Nutrició des de 1934 i membre de la Junta Directiva de la Facultat de la Universitat de Barcelona Autònoma. Va realitzar investigacions sobre electrocardiogrames i el metabolisme dels hidrats de carboni.
Militava a la Unió General de Treballadors (UGT). Durant la Guerra Civil fou comandant metge i també fou designat com a cap dels Serveis d'Investigació Biològica. Treballà amb el tinent coronel Joaquín D'Harcourt en la cura oclusiva de les ferides de guerra, els efectes de les sulfamides en les ferides i les lesions produïdes per la congelació de les extremitats durant la batalla de Terol. Acabada la guerra fou nomenat professor de les càtedres de Fisiologia i Farmacologia a la Facultat de Medicina de Tolosa i publicar diversos treballs sobre problemes fisiopatològics de les ferides de guerra. El 1942 s'exilià a Mèxic, on va exercir com a metge fisiòleg, editor de prestigi a Editorial Interamericana i col·laborador de laboratoris privats com IQFA i Syntex. Fou nomenat catedràtic de Fisiologia a l'Instituto Politécnico Nacional (IPN). A partir de 1945 i fins a 1988 fou catedràtic de Farmacologia al mateix centre.

Jordi Folch i Pi llicenciat a Barcelona continuà la seva formació com a fisiòleg amb August Pi i Sunyer a l'Institut de Fisiologia impulsat per la Mancomunitat de Catalunya. En començà la Guerra Civil va obtenir un plaça d'ajudant en el Departament de Bioquímica de la Universitat de Harvard a Boston. Hi restà als Estats Units d'Amèrica, on fou professor de Bioquímica i treballà com investigador del Maclean Hospital a Belmont, tot ser nomenat el primer director de recerca del centre. Va publicar diversos estudis sobre els constituents químics del teixit nerviós, a més d'un treball de conjunt sobre la química dels lípids.

Metge neuròleg. Va ser professor ajudant de Medicina legal entre 1934 i 1939. El 1937 fou expulsat per la autoritats republicanes per error (en canviar-se de domicili no li arribà la notificació), i finalment se'l va ratificar.Després de la Guerra es decantà cap a la Psiquiatria i dirigí el manicomi de Sant Andreu.

Metge toco-ginecòleg. Va ser professor ajudant de Farmacologia a partir de 1934. El 1937 fou expulsat per les autoritats republicanes per no atendre el seu càrrec, juntament amb altres ajudants de Medicina.

Metge oftalmòleg. Llicenciat a Madrid. Va ser nomenat professor lliure d'Oftalmologia a la Facultat de Medicina el curs 1934-35, professor agregat el 1936 i professor lliure a partir de 1937. Va exiliar-se a França en un primer moment i després marxà a Hondures.

Llicenciat a Barcelona el 1927 i doctorat a Madrid el 1930. Fou professor ajudant de Fisiologia General de la Universitat de Barcelona Autònoma el 1934 i 1939. Després de la Guerra Civil es va exiliar primer tres anys a Veneçuela i finalment s'instal·là als Estats Units d'Amèrica, on exercí com a professor de Neurocirurgia a la Wayne School of Medicine de Detroit tot fent recerca sobre oncologia. Va tornar a Barcelona el 1971 on va morir.

Metge cirurgià internista. Especialista en cirurgia infantil, ortopèdia i traumatologia. Va ser professor ajudant de Patologia Clínica Quirúrgica entre 1934 i 1939 i cap del Servei de Cirurgia de l'Hospital de Badalona. El 1940 el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona el va multar i inhabilitar per 15 anys. Se li va acceptar un recurs i va aconseguir ser rehabilitat. Els cursos 1948-1950 va exercir com a professor ajudant de classes pràctiques de Pediatria.

Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1929, es formà com a cirurgià general amb el Joaquim Trias i Pujol a l'Hospital Clínic de Barcelona i després Madrid amb Manuel Bastos i Joaquín D'Harcourt, però la seva influència decisiva la va rebre a Viena de la mà de L. Böhler el 1932.  Va ser professor ajudant de Clínica  Quirúrgica entre 1934 i 1939.
Durant la Guerra Civil ingressà a la Sanitat Militar republicana com a capità metge provisional dels equips dels Hospitals de Guerra. El 1936 era a Reus i a Sitges, després a Tarragona i, el 1938, a Banyoles i Olot. El 1939, era cap del servei quirúrgic amb el V Cos de l'Exèrcit que comandava E. Lister. Durant l'èxode a la frontera francesa la seva esposa fou acusada de traïdora i afusellada, malgrat aquest fet, no va poder impedir que les forces del General Franco el destituïssin de càrrecs docents i professionals. 
Aleshores, va decidir marxar a Viena on s'hi va estar fins a 1945. Al final de la Segona Guerra Mundial va passar per Suïssa abans de tornar a Barcelona. Va especialitzar-se en accidents de treball per compte d'asseguradores privades, com la General Española de Seguros. Va crear l'Instituto de Traumatología i la Clínica  de Accidentes de Barcelona.

Pediatre. Llicenciat a Barcelona el 1920. Treballà en el servei de F. Gallart Monés. Fou director de la Clínica Infantil de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau des de 1921. Va ser professor lliure de Pediatria de 1934 al 1939 incorporat des de la seva càtedra numerària de Pediatria a Salamanca guanyada el 1932. Fou membre la primera junta de la Societat Catalana de Pediatria i el seu president entre 1935 i 1936.
El 1940 fou inhabilitat per càrrecs directius i de confiança, però el 1941 presentava recurs i aconseguia reobrir el cas, es va reincorporar al cap d'un temps a la càtedra de Pediatria a Cadis, després a Navarra, però no li van permetre tornar a Barcelona. Va ser membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1970).

Metge cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1929, doctorat a Madrid el 1941. Va ser cap de Cirurgia Vascular, i en particular cap d'investigació de malalties de la circulació sanguínia de les cames. Fou professor ajudant de Terapèutica Quirúrgica  entre 1934 i 1939, i encarregat del curs d'Anatomia Patològica el curs 1938-39. Durant la Guerra Civil fou cap de servei a l'Institut Policlínic o Clínica Plató i capità metge provisional d'Aviació.
Després de la guerra va ser apartat de la docència i féu la seva obra principalment a l'Institut Policlínic o Clínica Plató. 
El 1949 va fundar i dirigir la revista Angiología, una de les primeres revistes en el món especialitzada en aquest tema.Va reincorporar-se a la docència com a ajudant de classes pràctiques el curs 1950-51. Va ser membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1962).

Emili Mira López llicenciat a Barcelona el 1917 i doctorat a Madrid el 1923. En els anys de facultat es va associar als investigadors de la Fisiologia i fou el receptor i introductor a la Psiquiatria espanyola de les tècniques projectives i del psicodiagnòstic. El 1933 va guanyar la càtedra de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona Autònoma i fou encarregat de Psicologia Forense a Dret i a Ciències Econòmiques i Socials el curs 1934-35, de Psicologia Infantil i Psicotècnica a Filosofia i Lletres i Pedagogia de 1934 a 1937, i agregat de Psiquiatria a Medicina de 1933 a 1936.  A més, donava classes als Estudis universitaris per a Obrers, era membre del Seminari de Pedagogia, de la Junta Executiva de Medicina el 1937, i vocal professor per Medicina a la Junta Universitària els cursos 1934-1935 i 1938. També fou director de la secció de Psicologia de l'Instituto de Orientación Profesional de Barcelona des de 1919; cap de l'Institut Psicotècnic de Barcelona de la Generalitat des de 1931, i coordinador dels Serveis Psiquiàtrics de la Generalitat des de 1936; director-consultor de l'Institut Pere Mata i director del manicomi de Sant Boi des de 1936; el 1937 fou nomenat membre delConsejo Superior de Cultura de la República i president de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona pertanyent al Departament de Treball i Obres Públiques. Molt actiu en política, com a militant d'Unió Socialista de Catalunya.
Durant la Guerra Civil fou tinent coronel cap dels Serveis Psiquiàtrics i d'Higiene Mental de l'Exèrcit Republicà des de 1938, entre altres càrrecs. El 1939 fou internat en un camp de concentració francès, després va exiliar-se a Anglaterra i va treballar al Maudsley Hospital, on va presentar el text mioquinètic i va publicar treballs sobre psiquiatria de guerra. D'aquí va anar als Estats Units i a Cuba, però només de pas. Més tard, es va instal·lar a l'Argentina per dirigir els serveis psiquiàtrics de la província de Santa Fe i va impartir classes a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. També va impartir cursos a Xile i als Estats Units, fins que el 1944 fou contractat com a psicòleg pel govern uruguaià, i féu estades a Guatemala, Equador i Veneçuela. Finalment, el 1945 va instal·lar-se a Brasil cridat pel govern brasiler, on va fundarl'Instituto de Seleçâo e Orientaçâo Profissional de la Fundació Getulio Vargas, entre d'altres iniciatives. I va fer de professor de l'Institut de Medicina Psicològica de Rio de Janeiro i de Psicologia i Psicopatologia de la Fundació Getulio Vargas.
Des d'Espanya el 1942 el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona el va sancionar amb la inhabilitació i la pèrdua total de propietats. El 1952 se li va reduir la sanció a multa econòmica i reducció de la inhabilitació a càrrecs públics i de confiança. Fins el 1972 quan es van començar a succeir els homenatges des de Espanya i Catalunya i des de les institucions polítiques i acadèmiques.La seva obra escrita és molt extensa i profunda inclouManual de Psiquiatría, estudis sobre Psicologia evolutiva del nen, diversos assaigs sobre els problemes psicològics actuals i altres monografies, les quals han influït sobre la Psicologia hispanoamericana.

Metge tocòleg. Llicenciat a Barcelona el 1922 i doctorat a Madrid el 1923. Va ser professor auxiliar temporal de Patologia i Obstetrícia des de 1930, i vocal professor per Medicina a la Junta Universitària el curs 1934-35. A més, va dirigir l'Escola d'Infermeres Puericultores de la Facultat des de 1932. Va fundar la Clínica  Sant Narcís i, més tard, va dirigir la Clínica  Girona. S'exilià a França algun temps, quan tornà a Catalunya el 1940 fou expurgat i deixà d'exercir públicament. Va dedicar-se a la medicina privada i fou el fundador de la Clínica Muñoz i de Megsa (Mèdica Girona, SA) de caire més professional i assistencial.

Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a Madrid el 1927. Va guanyar la càtedra de Bioquímica el 1936 i va col·laborar amb Jaume Miravitlles en campanyes per millorar l'alimentació de la població. El 1938 fou nomenat sots-secretari del Ministerio de Salud Pública, i director de l'Institut dels Sòls. A més era professor de Bioquímica a l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. Va militar al Partit Radical Socialista.
Al llarg de la Guerra Civil fou catedràtic de Bioquímica de la Facultat de Medicina de Barcelona, premiat amb la medalla Curie del Càncer i col·laborà amb Joaquín D'Harcourt i Albert Folch i Pi en les cures oclusives de ferides de guerra.Acabada la guerra s'exilià a França on treballà com a professor de Fisiologia  el curs 1939-40 a Tolosa de Llenguadoc. Davant l'evolució de la Segona Guerra Mundial va tornar a Barcelona el 1942, on fou depurat. Hi treballà al laboratori de Antoni Esteve i Subirana. Només se li va permetre ensenyar Neurofisiologia a l'Institut Neurològic de Barcelona entre 1942 i 1947 i també a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau entre 1947 i 1949. Aquell any acceptà el contracte que li fou ofert des d'Argentina, on fou catedràtic de Fisiologia a Córdoba entre 1949 i 1956. Tot fugint de la revolta produïda a l'Argentina el 1957, marxà a Mèxic on treballà com a professor de Bioquímica alInstituto Politécnico Nacional (IPN). Allí va evolucionar a la docència de la Fisiologia General  i finalment a Antropologia, deixant un gran nombre de publicacions en diversos temes.

Metge internista. Llicenciat a Barcelona el 1928. Va treballar uns anys al servei de la clínica de l'Ángel Antonio Ferrer Cagigal. Fou professor auxiliar temporal de Patologia Mèdica i Clínica des de 1930, i auxiliar temporal de Clínica Mèdica entre 1934 i 1937 de la Universitat de Barcelona Autònoma.
Fou suspès de feina i sou pel rectorat, en cumpliment de les sancions establertes pels funcionaris que no s'havien incorporat al seu lloc. Va marxar a Sant Sebastià, on exercí com a metge des de 1937. Després de la Guerra Civil va treballar com a metge internista a l'àmbit privat.

Dermatòleg. Llicenciat a Barcelona el 1911, any que va ingressar a la Sanitat Militar on va fer deu anys de servei. Es doctorà a Madrid el 1912. Des de 1930 a 1938 fou professor auxiliar de Dermatologia i Sifilografia a la Universitat de Barcelona Autònoma i encarregat de la càtedra vacant des de 1937. A més va dirigir la lluita antivenèria de la Generalitat des de 1934, i la lluita contra la lepra. Abans de la guerra va publicar nombrosos treballs i algunes monografies sobre la lepra, el tractament de la sífilis i la prevenció de les malalties venèries.
Va sortir d'Espanya a finals de 1938 a Montpeller i després a Bordeus. El 1939 es va exiliar a Veneçuela, on va dirigir la leproseria de l'illa de Maracaibo. El 1941 es va traslladar a Monterrey, Mèxic, com a catedràtic de Dermosifiliografia de laUniversitat de Nuevo León i cap del Servicio de Dermatológico del Hospital Civil fins el 1948. Aleshores, marxà a Ciutat de Mèxic com a dermatòleg i venereòleg de l'Instituto Mexicano del Seguro Social. El 1961 es va retirar a Cuernavaca i es nacionalitzà mexicà.

Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1923 i doctorat a Madrid el 1948. Es va formar com a cirurgià amb el Manuel Corachan a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i va ser nomenat professor ajudant lliure de Clínica Quirúrgica el 1934 de la Universitat de Barcelona Autònoma. Fou cessat el 1939.
Després de la Guerra Civil va continuar treballant a l'Institut Corachan i, des de 1946, en fou el director, a més va dirigir el Servei de Cirurgia de l'Hospital de Santa Creu i de Sant Pau a partir de 1950.

Llicenciat a Barcelona el 1914. Va treballar alguns anys a Mallorca i el 1921 fou auxiliar de la facultat. El 1923 va guanyar la càtedra de Fisiologia de Saragossa, que va portar fins el 1936. El 1933 fou alguns mesos sots-secretari del ministeri d'Instrucció Pública. Quan es produir l'alçament estava a Catalunya i fou incorporat a la facultat de Barcelona, perquè Saragossa quedar a l'altre bàndol. Passà a França i el 1941 fou contractat com a professor de Fisiologia a la Universitat de San Simón de Cochabamba (Bolívia), on també va impartir Bioquímica Mèdica i Patologia Mèdica. El 1951 marxà a la Facultat de Medicina de Panamà també com a professor de Fisiologia. Va publicar nombrosos treballs d'investigació. Tornà a Catalunya el 1962 i el 1968 fou convidat com a professor de Fisiologia per a la Universitat Autònoma de Madrid.

Bioquímic. Fill d'August Pi i Sunyer. Llicenciat a Barcelona el 1927 i doctorat en Farmàcia a Madrid. fou becat per la Junta d'Ampliación de Estudios a Berlín el 1929-30. Va ser professor ajudant de Bioquímica des de 1934 i director del Laboratori de Bioquímica de l'Institut de Fisiologia des de 1931. Durant la Guerra Civil fou tinent metge i director de secció del Laboratori dels Hospitals Militars de Catalunya a partir de 1937. Va exiliar-se a Illa (Rosselló) on va passar quatre mesos abans de marxar a Mèxic. Allà va treballar a diversos laboratoris privats de química pràctica. També va crear al seva pròpia indústria Laboratorios Químicos S.A. Laquisa. Va mantenir una gran activitat industrial i científica a més de formar part de la cultura catalana a l'exili, fou president del Orfeó Català de Mèxic i va contribuir a publicacions catalanes a l'exili com Quaderns de l'Exili, Nova Revista, etc. A més va tenir un extensa publicació professional en la seva especialitat.

Metge fisiòleg. Llicenciat a Barcelona el 1925. Es formà com a fisiòleg amb el seu pare August Pi i Sunyer. Va estar dos anys pensionat als Estats Units per la  Junta d'Ampliación de Estudios i també va anar a Berlín, Paris, Lausanne; entre 1931 i 1933 fou docent de Fisiologia a la Universitat de Santiago de Xile. Va guanyar la càtedra de Fisiologia a Santiago de Compostela el 1936, però abans de la Guerra va demanar l'agregació a la Universitat de Barcelona Autònoma i l'hi fou concedit. 
Durant la guerra fou capità de sanitat de les Forces d'Assalt. El 1937 les autoritats franquistes el va inhabilitar definitivament del seu càrrec a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exiliar-se a Illa (Rosselló), el 1939 marxà a Mèxic on va exercir com a professor de Fisiologia a la Universidad Nacional Autònoma de México (UNAM) i a la Escuela de Ciencias Biológicas del Instituto Politécnico y Biológicos i fou membre de la Casa de España. 
Els seus treballs més interessants foren sobre els mecanismes de la regulació tèrmica, les bases fisiològiques de l'alimentació i dels funcions cerebrals a la revista Ciència ; a més publicà estudis biogràfics sobre C. Heymans i C. Bernard.El 1945 va instal·lar-se a Nova York com director mèdic de Winthrop Products. Es va nacionalitzar nord-americà i va treballar com a traductor, professor i a diferents laboratoris farmacèutics privats. Va jubilar-se el 1989.

Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1929 i aprovà el doctorat a Madrid el 1932. Va ser professor auxiliar temporal d'Anatomia Descriptiva i Topografia entre 1931 i 1935 i, a partir del 1935, professor encarregat del curs d'Anatomia. 
Durant la guerra fou destinat a l'Hospital Militar de Vallcarca. Fou sancionat per les autoritats republicanes, però el 1937 es rectificava i es deixava sense efecte la sanció. Va ser mobilitzat i destinat als hospitals de Sang de Sarinyena i al de Vallcarca de Barcelona.
L'Auditoria de Guerra de la Quarta Regió Militar el va tenir empresonat fins el desembre de 1939, se'l va alliberar el febrer de 1940, es va remetre el seu expedient al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona. El mateix any va sol·licitar la reincorporació però fou acusat de separatista, d'alegrar-se de les destitucions de professors antirepublicans, de celebrar els èxits militars republicans, d'inventar rumors, de servir com a metge militar, ell negà aquestes acusacions al·legant que també l'havien sancionat el 1937, però tan aquesta vegada, com l'any següent quan ho intentà una altra vegada, el Ministeri el va incapacitar per càrrecs públics docents, durant sis anys.

Pediatre. Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a la Universitat Central de Madrid el 1928. Va ser nomenat professor ajudant lliure de Pediatria el 1934 adscrits a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Fou cessat el 1939.

Cirurgià. Va ser nomenat professor ajudant lliure de Clínica Quirúrgica  el 1934.

Cirurgià. Llicenciat entre 1902 i 1903. Fou professor auxiliar de la Universitat de Barcelona autònoma i un dels grans cirurgians de Barcelona. Fou deixeble de Salvador Cardenal i Enric Ribas Ribas. Va dirigir una clínica quirúrgica de l’Hospital Clínic durant els anys de la universitat autònoma. El 1936 fou president del novè Congrés de Metges de Llengua Catalana de Perpinyà. El 16 de juliol de 1937, la Generalitat de Catalunya el declarava “suspenso de empleo y sueldo” del càrrec de professor agregat de Terapèutica Quirúrgica. Durant la guerra s’exilià primer a França i després passà a Burgos. Després de la guerra les autoritats franquistes el van rehabilitar en el seu càrrec de professor auxiliar numerari a la universitat. El 1942 fou cap de servei de cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va morir el 1978. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1917. Professor ajudant lliure de Clínica  Quirúrgica  de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau del Enric Ribas i Ribas, el 1934.

Llicenciat en medicina el 1929. Va ser nomenat professor ajudant el 1931 i formà part de l'Institut de Fisiologia amb August Pi i Sunyer. El 1933, se'l nomenà professor adjunt en la Fisiologia a la Universitat de Barcelona Autònoma i el 1934 ajudant. El 1935, viatjà a la Gran Bretanya, on es va dedicar a la recerca farmacològica, primer a la Universitat d'Edimburg, i més tard a divisions industrials a Manchester. Allà va passar la Guerra Civil.
Després de la Guerra restà exiliat a Manchester, on va treballar com a farmacòleg a les Imperial Chemical Industries (ICI) i on descobrí l'anestèsic fluotà el 1951. Va culminar la seva carrera quan fou escollit president de la Societat d'Anestesiologia britànica. Va ser membre honorífic de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.

Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1921 i doctorat a Madrid el 1923. Fou cirurgià de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va ser nomenat professor ajudant lliure de Clínica  Quirúrgica  el 1934, fou cessat el 1939.

Metge internista i digestòleg. Des de 1934 fou professor ajudant lliure de Clínica Mèdica, adscrit a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on més tard fou cap de servei.  Després de la Guerra Civil fou vocal de la Comissió Gestora del Col·legi de Metges de Barcelona, i delegat de la Junta Col·legial en la Comissió Permanent d'Informació encarregada d'avalar i/o subministrar dades sobre metges en procés de depuració. Des de 1944, fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Neuròleg i psiquiatre. Llicenciat el 1915 i doctorat el 1918. Professor agregat temporal de Neurologia de la Universitat de Barcelona Autònoma entre 1933 i 1936, i nomenat extraordinari a partir de 1936. Fou també director de l'Institut Municipal de Neurologia.
Des de molt jove es va especialitzar en l'estudi de la Patologia Neurològica i Psiquiàtrica. Fou un dels impulsors de la Revista Mèdica de Barcelona, que del 1924 fins a la Guerra Civil va tenir una gran importància dins de la medicina catalana. Després de la guerra fou empresonat un temps per les seves idees democràtiques i republicanes. Va dirigir l'Institut Neurològic Municipal i des de l'any 1956 fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. La seva obra com a neuròleg fou molt extensa i fou un dels principals impulsors de la seva especialitat.

Pediatre. Llicenciat el 1925 i doctorat a Madrid el 1928. Va visitar diversos centres pediàtrics de Paris, Montpellier i Zurich i fou professor ajudant de Pediatria des de 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma.
Fou mobilitzat arran de la batalla de l'Ebre, i acabà en un camp de presoners franquista.
El 1939 era cessat sense cap dret. Però el 1940 l'Ajuntament li notificava que era readmès sense sancions.El 1944 va tornar a l'Assistència Mèdica Municipal i el 1946 fou nomenat cap de Pediatria a l'Hospital del Mar.

Digestòleg. Llicenciat a Barcelona el 1931 i doctorat a la Universitat Central de Madrid el 1934. Professor ajudant de Patologia Mèdica del 1928 al 1933, a partir d'aquest any va ser nomenat professor ajudant de Clínica  Mèdica, adscrit a l'Hospital Clínic, on es va dedicar més a la Patologia digestiva, essent autor d'un text sobre icterícies.
El 1939, acabada la guerra, fou expulsat de la Facultat. Malgrat tot, es va dedicar a la Patologia digestiva de manera privada.

Llicenciat a Barcelona el 1921. Professor ajudant de l'assignatura de Terapèutica Física de la Universitat de Barcelona autònoma. El 24 de desembre de 1937 fou cessat de professor per les autoritats republicanes. Fou Director de l'Institut Policlínic, cap de servei de Radiologia de Hospital Sagrat Cor, i metge de l'Hospital Clínic. Va arribar a ser una personalitat important de la seva especialitat a Catalunya.

Tisiòleg. Llicenciat a Barcelona el 1911 i doctorat el 1912.  S'incorporà a la càtedra de Patologia General i formà part del grup creador del dispensari antituberculós de l'Hospital Clínic del 1910 al 1912, moment d'eclosió de la Tisiologia a Catalunya. Fou becat per la Junta d'Ampliación de Estudios a Hamburg i estigué estretament lligat a l'Institut Pasteur de París. Fundà els Archivos españoles de tisiología el 1919 i la Societat de Tisiologia de Barcelona el 1930, any en què entrà a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. El 1918 la Mancomunitat el nomenà director del Servei d'Assistència Social dels Tuberculosos i engegà els primers dispensaris, el programa d'infermeres-visitadores i les campanyes de vacunació BCG. Ramon Casas dibuixà el 1922 el cartell de la campanya antituberculosa. Fou el creador d'escola de veritables especialistes. El 1933 rebé la càtedra de Tisiologia a la Universitat de Barcelona Autònoma i a partir de llavors va dirigir l'obra antituberculosa de la Universitat. Fou un dels primers metges catalans que, residint a Catalunya, va publicar una obra científica a l'estranger. Poc després de l'esclat de la guerra, el setembre de 1936 marxà a França on va col·laborar a l'Institut Pasteur. A partir de 1937 va exercir Amèrica Llatina: Rio de Janeiro, Lima, Buenos Aires i Montevideo com a metge i catedràtic. El 1942 es va instal·lar a l'Hospital Central de Buenos Aires, tot i continuar assessorant els governs d'Argentina, Uruguai, Colòmbia, Xile, Perú i Cuba. Va retornar a Catalunya el 1951 per dirigir l'obra antituberculosa universitària i la campanya del Dispensari Central de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona, però va tenir dificultats tant de relació amb els seus col·legues com econòmicament, en restar sense feina a causa d'una malaltia que finalment el portaria a la mort. El seu fons històric està dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Metge tisiòleg, especialista en tuberculosi. Llicenciat a Barcelona el 1917. Va ser professor ajudant de Tisiologia a partir de 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma, i  també va ajudar Lluís Sayé i Sempere a dirigir el dispensari central de la lluita antituberculosa del carrer Radas de Barcelona.

Metge uròleg. Llicenciat a Barcelona el 1924 i doctorat a Madrid el mateix any. Fou professor ajudant d'Urologia des de 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma, cessat el 1939.
Va escriure obres sobre urologia, especialitzat en cirurgia de pròstata.  Va tornar a exercir com ajudant a la Universitat, com a mínim el curs 1954-55.

Llicenciat a Barcelona el 1916 i doctorat el 1918 amb una tesi sobre les proves serològiques pel diagnòstic de la sífilis. Professor ajudant de la càtedra de Clínica de Patologia Quirúrgica  de la Facultat de Medicina del 1916-17. Va ser nomenat professor ajudant d'Higiene i Sanitat el 1933 i va pertànyer a l'Institut Psicotècnic de la Generalitat. A més, era catedràtic d'Higiene Industrial a l'Escola del Treball de Terrassa des de 1931. 
Fou empresonat després de la guerra i perseguit per les seves idees liberals. El 1941 fou confirmat en el càrrec com a professor de l'Escola Superior del Treball. Pel que fa a la seva depuració al Col·legi de Metges de Barcelona, hi va haver enfrontaments, entre defensors i detractors però finalment com a antic dirigent del Sindicat de Metges es va sobreseure sense sanció.Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona des de  1948.

Pàg. 135.Llicenciat a Barcelona el 1927 i doctorat a Madrid. Treballà com a tècnic del Laboratori Municipal de Barcelona. El 1934 fou nomenat professor ajudant de Microbiologia i Parasitologia a la Universitat de Barcelona Autònoma. Era familiar d'August Pi Sunyer i precisament per aquesta causa fou perseguit al final de la Guerra Civil, fou cessat el 1939.

Metge otorrinolaringòleg. Llicenciat a Barcelona el 1903 i es doctorà a Madrid l'any següent. Amplià estudis a Berlín i a París. Membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona des de 1923. Va ser professor auxiliar temporal d'Otorinolaringologia des de 1930, i des de 1938 encarregat de la mateixa càtedra per vacant. Va dirigir l'Hospital Policlínic de Carabiners des de 1938. El 1939 va presentar la instància per iniciar el procés depurador. Però Falangeel va qualificar de catalanista i l'acusà de no haver-se passat al bàndol nacional quan va poder. Un segon informe de Falange suavitzava les acusacions, però finalment el 1941, el Ministeri aprovà la inhabilitació per fer oposicions i ocupar càrrecs docent, durant 6 anys.

Metge internista. Llicenciat a Barcelona el 1927 completà els estudis de doctorat a Madrid Va ser nomenat professor ajudant de Propedèutica Clínica el 1934 i va representar als ajudants i auxiliars de Medicina a la Junta Universitària el 1938. Es va especialitzar en la Patologia respiratòria, particularment l'asma.
Expedientat i depurat va tornar a exercir com ajudant de classes pràctiques de Patologia i Clínica  Mèdica de 1960 a 1966, però poblament ja ho feia des de 1950.

Va ser nomenat professor ajudant de Clínica Mèdica el 1934, adscrit a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Fou tinent metge el 1937 al front republicà. Després de la Guerra Civil no va tenir cap problema i va exercir com a ajudant de classes pràctiques de Patologia i Clínica Mèdica segurament des de 1950 però només hi ha constància documental de 1960 a 1966. També va treballar a la Clínica d'Agustí Pedro i Pons.