L’evolució de la guerra i la situació de Catalunya respecte a la primera línia del front produí una gran experiència professional entre els cirurgians i els metges relacionats amb determinats serveis, com ara el de les transfusions sanguínies o bé el de les malalties mentals. Aquesta experiència, però, sovint era la continuació de pràctiques de treball iniciades abans. A tall d’exemple, la pràctica introduïda a la clínica quirúrgica de Joaquim Trias i Pujol als anys 1920 en matèria de tractament de les fractures, a partir dels principis de la reducció i la immobilització, corroborada per la pràctica de Lorenz Böhler a Viena, recollida i ampliada a Viena i a Barcelona per Francesc Jimeno Vidal, fou aplicada amb èxit davant de les ferides de guerra. Els hospitals mòbils de campanya en els quals treballaren molts dels cirurgians formats al Clínic i a Sant Pau portaren a terme, segons recorda Moisès Broggi, el tractament amb mètodes tancats i cures retardades. Josep Trueta contribuí a aquesta tasca i, a més, en féu difusió mitjançant la publicació en català, editada per la Generalitat, d’una normativa o sistematització del tractament de les ferides de guerra. Les necessitats de la situació bèl·lica també portaren a la definició i la creació dels primers bancs de sang a Barcelona sota el control de Frederic Duran i Jordà, metge de la clínica d’Antoni Trias i Pujol. El mètode desenvolupat fou aplicat a bastament al servei d’urgències del Clínic i, davant l’èxit, fou immediatament incorporat al front mitjançant camions frigorífics. La cirurgia plàstica reparadora també assolí una gran massa de coneixement, tal i com palesà el treball del cirurgià Pere Gabarró i García. En l’àmbit de les malalties mentals, la tasca desenvolupada per un expert aleshores ja consolidat com fou Emili Mira li va permetre fer aportacions fonamentals en matèria de l’anomenada psiquiatria de guerra. En alguns casos, aquesta experiència resultà fonamental quan el resultat final de la guerra forçà la via de l’exili. Això ho demostrà l’actitud d’Anglaterra, on la recepció de professionals de la medicina fou molt limitada, i en el cas de catalans es reduí als professors de l’autònoma Josep Trueta i Jaume Raventós i Pijoan i als experts en medicina de guerra Frederic Duran i Pere Gabarró. L’experiència de Bergós en defensa civil i en armament químic també li serví per ocupar diversos càrrecs en les administracions civil i militar de la República d’Uruguai.
