L'Estat liberal espanyol format al llarg del segle XIX establí un sistema educatiu centralista i burocràtic, resistent a les reformes, allunyat de les necessitats i les demandes econòmiques i culturals del conjunt del país. A la Catalunya del canvi de segle, el procés industrialitzador i urbanitzador i el desenvolupament de la burgesia i les classes populars tingueren lloc en un context cultural i polític de renovació. Modernisme, noucentisme i catalanisme polític van refermar la identitat i la voluntat catalanes i contribuïren a definir el caràcter de les transformacions de les condicions del país.

Quina era la situació de la medicina catalana en aquell moment de modernització de la ciència que es desvetllava a Espanya i en el context científic català? L'Ajuntament de Barcelona creà pels volts de 1886-1887 el Laboratori Microbiològic Municipal, unes instal·lacions úniques aleshores a Espanya. Creat com a servei sanitari per a la lluita antiràbica, també es desenvolupà com a centre de recerca microbiològica. Al capdavant hi figurà el doctor Jaume Ferran i Clua fins a ser-ne destituït el 1905, substituït pel mestre Ramon Turró. L'especialització del centre, però sobretot la incapacitat de Ferran per a la creació d'escola, d'equips de treball, impediren que el Laboratori esdevingués el lloc de promoció de la recerca biològica que no era la Facultat de Medicina. A la petita facultat del carrer del Carme, els aires reformistes havien bufat amb suavitat des dels revolucionaris anys 1860 que acabaren amb l'efímera República de 1873. El burocratitzat escalafó, el provincialisme i la migradesa de recursos a què estaven condemnades totes les universitats espanyoles impedí desenvolupar les idees i els avenços pedagògics moderns de professors destacats, com ara Joan Giné i Partagàs, Bartomeu Robert, Jaume Pi i Sunyer o Miquel A. Fargas, entre d'altres. En el camp de la cirurgia, Salvador Cardenal, que no era professor universitari sinó director de l'Hospital del Sagrat Cor, desenvolupà un mestratge extraordinari en la formació de cirurgians. A l'Hospital de Santa Creu —i aviat també de Sant Pau—, metges també allunyats de la universitat, com ara Lluís Barraquer i Roviralta, Joan Freixas i Freixas, Pere i Francesc Esquerdo i Enric Ribas i Ribas esdevingueren mestres genuïns en les seves especialitats, tot formant escoles de treball. A dures penes, la ciència experimental es féu camí a Catalunya en el darrer terç del segle XIX. En el canvi de segle, l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya esdevingué una veritable institució promotora de la "medicina de laboratori" a Catalunya, tot afegint a llur biblioteca la creació dels laboratoris de bacteriologia (1897), d'histologia (1904) i d'anàlisi química aplicada a la clínica (1906) i oferint cursos pràctics on l'observació, l'experimentació i l'aprenentatge tècnic constituïen l'eix educatiu.