Llicenciat a Barcelona el 1900. Féu la tesi doctoral sobre exploració renal. Va ampliar estudis a París, després es decantà per l’Urologia i fou un dels impulsors d’aquesta especialitat a Catalunya. El 1911 va obtenir la càtedra de Cirurgia de Clínica Mèdica, la qual va ocupar fins la seva jubilació el 1948, fou depurat per les autoritats republicanes i rehabilitat en el seu càrrec el febrer de 1938. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Va exercir com a professor ajudant de Farmacologia des de 1934 a  la Universitat de Barcelona Autònoma. El 1937 fou expulsat per les autoritats republicanes per no atendre el seu càrrec, juntament amb d’altres ajudants de Medicina. Quan acabà la Guerra Civil va treballar a l’Hospital del Sagrat Cor i al servei de Dermatologia de l’Hospital Clínic. El 1948 es va reincorporar com ajudant de Dermatologia i malalties venèries a la Universitat.

Fou professor ajudant de la càtedra de Terapèutica del seu oncle Valentí Carulla. Es va especialitzar ampliant estudis a Berlín, París, Zurich i Nova York. Fou un dels caps de les noves tècniques a Catalunya. Fou nomenat professor auxiliar de Terapèutica Física de la Universitat de Barcelona autònoma. Des de jove havia format part de les joventuts mauristes i en començar la guerra marxà de Barcelona i acabà dirigint l’hospital de Sant Sebastià. El 24 de desembre de 1937 fou cessat per les autoritats republicanes del seu càrrec a la universitat. Quan acabà la guerra els franquistes el van rehabilitar en el lloc de professor auxiliar temporal. Entre 1939 i 1941 fou president del Col·legi de Metges de Barcelona, des d’on va ajudar a atenuar la repressió contra els metges republicans, que s’havien quedat. Col·laborà en els Congressos de Metges de Llengua Catalana. Va crear i dirigir el departament de Terapèutica Física de l’Hospital Clínic i el 1948 quan es va crear aquesta nova càtedra en fou nomenat catedràtic. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Otorinoralingòleg. Féu estudis a Madrid, però es llicencià a Barcelona, el 1902, on treballà d’auxiliar d’Anatomia algun temps, després tornà a Madrid on s’especialitzà en Otorinolaringologia. El 1926 va obtenir la càtedra de Otorinolaringologia a Barcelona. Quan començà la Guerra Civil marxà a Itàlia i durant un temps fou incorporat a la Universitat de Sevilla. Després de la guerra fou rehabilitat per les autoritats franquistes i continuà amb la seva càtedra a Barcelona fins el 1951, quan es va jubilar. El 1950 fou un dels fundadors de la revista Acta de ORL Iberoamericana. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Llicenciat a Barcelona el 1905. Es formà amb Àlvar Esquerdo i Enric Ribas i Ribas al Servei de Cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que dirigí des de 1921, el mateix any en què fundà la seva clínica quirúrgica privada, la Clínica Corachan a Sarrià, des d’on edità els Anales del Instituto Corachan (1925-1935). El 1925 llegí el seu discurs d’entreda a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Gaudí de prestigi internacional i formà escola entre els cirurgians, alguns dels quals continuaren el seu llegat a la Clínica Corachan. Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1932-1934). El 1933 fou nomenat professor lliure de Patologia Quirúrgica de la Universitat de Barcelona Autònoma i el curs 1934-35 de Clínica quirúrgica. Dirigí i finançà la publicació en fascicles i en llibre del Diccionari de Medicina, on es fixà la terminologia mèdica en català. Fou expulsat de la Universitat de Barcelona Autònoma per les autoritats republicanes el 1937. Va ser conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya durant el 1936, però l’esclat de la guerra el decidí a prendre l’exili de França i va decidir entrar a l’Espanya nacional. Però mentre negociava el sobreseïment de les seves responsabilitats polítiques, el seu fill va morir al front, on l’havien enviat les autoritats republicanes, com a càstig per l’actitud del seu pare. El 1937 marxà a Veneçuela on va dirigir l’Instituto de Cirurgía Experimental i fou catedràtic de Tècnica Anatòmica de la Universitat de Caracas. Va tornar a Barcelona el 1941 i va morir pocs mesos després de Tifus Exantemàtic que va agafar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on s’havia reintegrat com a cap de Cirurgia.

El Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona el condemnà el 1940, però la Comisión Liquidadora de Responsabilidades Políticas li concedí l’indult de la sanció econòmica el 1960.

Metge internista. Doctorat en medicina i farmàcia. Va guanyar la càtedra de Patologia General el 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma, anomenada posteriorment de Fisiopatologia i Medicina Experimental, on estava agregat en comissió de serveis des del 1933 des de la seva càtedra a la Universitat de Sevilla. Més tard intentà recuperar la càtedra a Sevilla, però finalment el desembre de 1937 fou declarat cessat, i inicià el camí de l’exili i fou declarat “incurso”. 

El 1941 se li seguien diligències al Jutjat Instructor Provisional número tres de Responsabilidades Políticas. 
Primer va exiliar-se a l’Argentina, on va exercir com a professor de la Universitat del Litoral, i després a Bolívia com a professor de la Universitat de Cochabamba. Finalment va instal·lar-se a Buenos Aires com a  metge i professor de la Universitat de La Plata de 1956 a 1969, on va publicar diferents llibres i articles. Va presidir el Casal de Catalunya a Buenos Aires. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i president de la Societat de Metges Històlegs de Catalunya.

Va tornar a finals dels 70 a Catalunya, però va marxar de nou a l’Argentina. Va destacar com a històleg i reumatòleg i va publicar varies monografies sobre temes molt diversos.

Doctor i biòleg d’investigació. Es va llicenciar a Barcelona el 1925, i va estudiar amb August Pi i Sunyer. Va fer recerca a l’Institut de Fisiologia i al Laboratori Municipal de Barcelona, dirigit per Ramon Turró, i va ser membre de la Societat Catalana de Biologia. La seva primera recerca va ser en anafilaxis, i va ser un dels primers a fer professionalment una recerca mèdica a Catalunya. El 1925 amb una subvenció va treballar a l’Institut Pasteur de París, treballà per aïllar hialuronidasa, el factor d’extensió infecciós anomenat factor de difusió Duran i Reynals; de d’aquest punt de partida va continuar investigant l’etiologia viral del càncer. El 1928 va ser convidat per la Fundació Rockefeller a traslladar-se als EUA, on va continuar les seves recerques a l’Institut Rockefeller per Recerca Mèdica a Nova York.  El curs 1934-35 va dirigir un curs a la Universitat de Barcelona Autònoma.

El 1936 quan va esclatar la Guerra Civil havia tornat a Barcelona amb el propòsit de crear un centre d’investigació recolzat per una fundació privada, davant aquesta situació va decidir tornar als Estats Units. El 1938 va dirigir el laboratori de recerca de la Universitat de Yale (New Haven). El 1947 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1952, se’l nomenà professor titular i director d’investigació de la mateixa universitat. Els seus treballs sobre la relació entre virus i càncer es multiplicaren i aviat va obtenir fama mundial. El 1957, assistí al Congrés d'Oncologia a Chicago, on va defensar la seva contribució fonamental en l'etiologia viral de càncer. Moria l'any següent d'aquesta malaltia. La seva investigació  oncològica es va admetre internacionalment. Fou membre d'un gran nombre d'associacions acadèmiques i institucions i va guanyar diferents premis.

Llicenciat a Sevilla el 1908. El 1923 fou nomenat catedràtic d’Histologia i Anatomia Patològica de Barcelona, procedent de Cadis on era catedràtic des de 1914. Tenia dificultats visuals per això es dedicà més a la l’Anatomia Patològica Macroscòpica. Durant la seva càtedra va crear una sala d’autòpsies clíniques i un museu d’Anatomia Patològica. Va publicar durant tres anys la revista Clínica Médica e Instituto Anatomo-Patológico del Dr. Ferrer y Cagigal.

Des de jove va estar interessat en la política i fou diputat de dues legislatures a Cadis. El 1929 fou nomenat degà de la facultat de Barcelona pel govern de la dictadura i ho fou fins el 1931, quan el règim va canviar. Quan començà la Guerra Civil va marxar a Itàlia i després anà a Burgos on fou membre de la Junta Tècnica de l’Estat. Des de Barcelona el 17 d’agost de 1936 fou cessat per la Generalitat de Catalunya i el Ministeri com a professor de la universitat. Morí a Burgos, el 1936. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Llicenciat a Barcelona el 1926. Fou professor auxiliar temporal d'Histologia a la Universitat de Barcelona autònoma. A més fou un dels capdavanters catalans en el camp de la microscòpia electrònica. El 24 de desembre de 1937 fou cessat i posteriorment readmès per les autoritats republicanes. Quan acabà la guerra els franquistes el van ratificar com a professor auxiliar temporal, i el 1939 dirigí de la Càtedra d'Histologia. Fou molt actiu políticament i va tenir una actuació coneguda en el Col·legi de Metges de Barcelona. Malgrat ser bon docent no va obtenir la càtedra d'Histologia de Barcelona, però si l'aconseguí a Cadis, el 1948. Autor d'un text important de Tècnica Histològica i de treballs importants en el camp de la història de la medicina. 

Metge toco-ginecòleg. Va ser professor ajudant de Farmacologia a partir de 1934. El 1937 fou expulsat per les autoritats republicanes per no atendre el seu càrrec, juntament amb altres ajudants de Medicina.

Uròleg. Llicenciat a Barcelona el 1915, fou intern de l’Hospital de la Santa Creu i de l’Hospital Clínic, en el departament d’Anatomia. El 1920 fou nomenat professor ajudant d’Anatomia de la Universitat de Barcelona. El 1926 guanyà la càtedra d’Anatomia a Salamanca, i dos anys després l’aconseguí a Barcelona. El 1933 fou nomenat professor d’Urologia a la Universitat de Barcelona autònoma, i no d’Anatomia, matèria que deixà a partir d’aquell any. Quan començà la Guerra Civil marxà a Itàlia. El 1937 la Generalitat de Catalunya i el Ministeri el va separar del càrrec a la universitat. Un cop acabada la guerra fou rehabilitat per les autoritats franquistes i seguí amb la tasca docent i hospitalària. Fou el primer director de l’Escola Professional d’Urologia. Va aconseguir reconeixement internacional per la seva obra en el camp de l’Urogenital Anatòmica i en recerca clínica. El 1963 es va jubilar i el 1967 va presidir l’Associació Internacional d’Urologia. Va escriure obres sobre diversos temes de la seva especialitat i fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Metge internista. Doctorat en medicina i farmàcia. Va guanyar la càtedra de Patologia General el 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma, anomenada posteriorment de Fisiopatologia i Medicina Experimental, on estava agregat en comissió de serveis des del 1933 des de la seva càtedra a la Universitat de Sevilla. Més tard intentà recuperar la càtedra a Sevilla, però finalment el desembre de 1937 fou declarat cessat, i inicià el camí de l’exili i fou declarat “incurso”. 

Dermatòleg. Llicenciat a Barcelona el 1899. Treballà de professor ajudant i auxiliar des del 1905, després fou el primer catedràtic de Dermatologia de Barcelona, del 1915 al 1947. El 24 de desembre de 1937 fou cessat per les autoritats republicanes, fins el 1939 quan els franquistes el van rehabilitar en el seu càrrec i continuà en el seva càtedra, aquests anys fou nomenat president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, càrrec que mantindrà fins el 1948. Fou un bon dermatòleg, creador d’escola i sempre assabentat dels progressos de la seva especialitat tan a l’interior com a l’exterior. Fou un personatge important per la facultat del seu temps i de tota la medicina catalana. A més era un home erudit, interessat per la història i d’una gran cultura, va deixar relats de memòries de la seva època d’estudiant. Va ser un dels fundadors i dirigí la Societat Catalana de Dermatologia.

Cirurgià. Llicenciat entre 1902 i 1903. Fou professor auxiliar de la Universitat de Barcelona autònoma i un dels grans cirurgians de Barcelona. Fou deixeble de Salvador Cardenal i Enric Ribas Ribas. Va dirigir una clínica quirúrgica de l’Hospital Clínic durant els anys de la universitat autònoma. El 1936 fou president del novè Congrés de Metges de Llengua Catalana de Perpinyà. El 16 de juliol de 1937, la Generalitat de Catalunya el declarava “suspenso de empleo y sueldo” del càrrec de professor agregat de Terapèutica Quirúrgica. Durant la guerra s’exilià primer a França i després passà a Burgos. Després de la guerra les autoritats franquistes el van rehabilitar en el seu càrrec de professor auxiliar numerari a la universitat. El 1942 fou cap de servei de cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va morir el 1978. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Llicenciat a Barcelona en medicina el 1900 i en farmàcia el 1903. Des de 1906 fou metge forense a Barcelona i des de 1909 fou professor auxiliar numerari a la universitat. El 1922 fou nomenat catedràtic de Medicina Legal, on es dedicà bàsicament als temes de la medicina forense i a la Psiquiatria Legal. Fou un dels fundadors i president de la Societat de Neurologia i Psiquiatria de Barcelona i de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria. Des de 1925 fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. 

Quan començà la Guerra Civil fou un dels catedràtics cessat en el seu càrrec i posteriorment revocat per les autoritats republicanes. Després de la guerra els franquistes el van ratificar en el seu càrrec, i també el van premiar per ajudar a perseguits i desertors des del seu càrrec de president en el Tribunal de Practicantes. Així es mantingué en la càtedra fins la seva jubilació, el 1947.

Estudià medicina a València on es llicencià el 1905 i es doctorà a Madrid el 1906. Féu oposicions a metge de marina i va estar un temps a Cartagena i altres destins. Va ampliar estudis de bacteriologia a París, Berlín i Brussel·les. El 1913 va obtenir la càtedra de Sevilla, on va estar fins el 1918 que va guanyar la càtedra d’Higiene i Sanitat a Barcelona. A més també fou degà de Medicina entre 1934 i 1936 substituint a Joaquim Trias i Pujol.

El 1936 va ser detingut pels milicians, però la intervenció de Pere Bosch Gimpera l’alliberà i seguí amb la càtedra. Fou depurat per les autoritats republicanes i readmès el febrer de 1938.

El 1939, acabada la guerra, fou depurat, apartat de la càtedra i traslladat a la Universitat de Granada. Després Saragossa, i finalment quan es jubilà el 1953 tornà a viure a Barcelona.

Llicenciat a Barcelona el 1921. Professor ajudant de l’assignatura de Terapèutica Física de la Universitat de Barcelona autònoma. El 24 de desembre de 1937 fou cessat de professor per les autoritats republicanes. Fou Director de l’Institut Policlínic, cap de servei de Radiologia de Hospital Sagrat Cor, i metge de l’Hospital Clínic. Va arribar a ser una personalitat important de la seva especialitat a Catalunya.

Oftalmòleg. Llicenciat a Madrid 1912. Fou professor auxiliar a Madrid i el 1920 va guanyar la càtedra a Cadis. Allí es dedicà a la política, sent diputat provincial pel partit liberal. El 1926 es traslladà a la càtedra de Barcelona. El 24 de desembre de 1937 era cessat per les autoritats republicanes. Quan acabà la Guerra Civil els franquistes el van rehabilitar en el seu càrrec, el qual va mantenir fins la seva mort el 1955. Fou secretari general de la universitat, on féu una obra eficaç. En el seu servei es va treballar amb intensitat en molts camps de l’Oftalmologia. Va publicar treballs de manera continuada.

Llicenciat a Barcelona el 1926. Era professor quan el 1932 va guanyar la càtedra d’Anatomia a la Universitat de Barcelona. Es dedicà també a l’Embriologia. Fou un dels professors cessats pel decret de la Generalitat de Catalunya el 17 d’agost de 1937. Quan acabà la Guerra Civil les autoritats franquistes el van rehabilitar en el seu càrrec i a més fou nomenat degà de la facultat, del 1939 al 1940. També era cirurgià i director dels serveis mèdics de l’Ajuntament de Barcelona i del centre municipal d’urgències de Peracamps. Es va jubilar el 1973. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona